La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un ministre transversal
Els radicals més incoercibles han trigat poc a convertir el ministre transversal per a afers exteriors i interiors, Josep Borrell, en la reencarnació del que va ser D. Francisco Álvarez de Toledo y Pimentel per als rebels flamencs.
Sense arribar tan lluny, cal reconèixer que, indòmit en el més essencial i malcarat en la forma, no serà recordat com a algú amb l’ànima fràgil i el coratge a la defensiva.
No va esperar a fer-ho en espais més litúrgics i, rialler, ho va deixar anar en un plató de televisió, on va generar un enrenou notable: “Catalunya és a punt de l’enfrontament civil”. Evidència per a uns, exageració per a d’altres.
Alguns protagonistes de l’atiament de la flama es van posar les mans al cap i van negar la realitat amb escarafalls. Una “irresponsabilitat inaudita”, va arribar a dir el president de la Generalitat, mentre s’impedia, a cops, un acte d’homenatge a Cervantes a la Universitat de Barcelona.
Borrell va aprofitar per manifestar la seva preferència perquè Junqueras “estigués en condicions de participar en el debat polític”; va anunciar que el Govern espanyol oferirà diàleg en el marc constitucional i va aprofitar l’ocasió per demanar a l’oposició que no es dediqui a “buscar tres peus al gat”, quan el Govern espanyol està “mirant de dialogar”.
En la seva estrena com a canceller ha disposat de poc temps per aterrar, ja que sense gairebé posar els peus al seu despatx del palau herrerià, al Madrid dels Àustries, ja s’ha pronunciat sobre dos temes espinosos: la tensió a Catalunya i la crisi migratòria, a propòsit de l’últim drama en aigües del Mediterrani.
Sobre el primer, el seu catecisme és clar com el vidre: “La primera obligació del Govern espanyol és mantenir la integritat territorial d’Espanya, que avui està en perill”. I amplia els perquès: “Hi ha molta tensió i és un moment greu a la història d’Espanya”.
El català en exercici més reconegut a Europa no té dubtes sobre una qüestió cardinal: “La sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol”, i amplia el perímetre de la seva visió per no esquivar el malaise catalanista: “Caldrà trobar fórmules que incorporin aquest reconeixement de la personalitat nacional catalana a la Constitució espanyola que no impliquin greuges ni privilegis”.
No ha vacil·lat a l’hora d’acusar el govern independentista d’haver danyat “el prestigi d’Espanya” al món i d’haver propiciat la tornada de la llegenda negra: “L’Espanya actual no és una imitació del franquisme”.
I, de passada, tampoc no ha estalviat el retret als que no acaben de reconèixer la infinitat territorial: “Les esquerdes que amenacen l’estabilitat del sistema territorial espanyol són les actituds carpetovetòniques de l’Espanya unitària, de matriu castellana, que es nega a treure les conseqüències de la seva diversitat”.
La principal tasca que té al davant és recuperar la iniciativa en la batalla que Espanya ha perdut en l’opinió pública internacional, a propòsit de la qüestió sobiranista.
Sobre el segon tema, després de l’oferiment del president del Govern espanyol de donar protecció, al port de València, a l’Aquarius, amb sis-cents desventurats a bord, Borrell se les va haver amb el nou ministre de l’Interior italià, procedent de la ultradretana Lliga, Matteo Salvini, que després de l’acollida d’Espanya, va exclamar: “Victòria!”, i el ministre espanyol va respondre: “Sens dubte és una victòria per a la gent que és al vaixell”.
Per apaivagar les objeccions dels que temen que aquesta decisió avivi “l’efecte crida”, el ministre (també de Cooperació) ha qualificat la decisió d’“un acte simbòlic efectiu”, ja que “fins ara tothom es posava de perfil i deixava que afrontés la càrrega el país que era més a prop”.
Les seqüeles de trencar la convivència, alterar la vida social, foragitar els inversors i expulsar les empreses de la seva biosfera són una llavor infal·lible per a l’enfrontament civil. I el desterrament d’aquest epifenomen requereix adoptar decisions (referides als presos, fins que existeixi una condemna ferma) que no són fàcils de prendre, pel fet que es troben en seu judicial, i altres (contenció, bon sentit, diàleg, intel·ligència emocional, realisme) destinades a impedir el conflicte.
Cap d’aquests ingredients, capaços de rebaixar la tensió, no sembla que figuri a l’agenda. Ben al contrari, l’escalada de violència social mobla una convivència cada vegada més complexa entre les dues parts en què la societat catalana està fragmentada.
El nou Govern espanyol es disposa a inaugurar un temps de diàleg, amb un progrés directament proporcional a l’allunyament de la disputa que dependrà de l’actitud dels interlocutors.
En espera de posar en marxa aquesta conversa, el Molt Honorable Quim Torra ha dirigit, amb data d’11 de juny, un correu electrònic de quatre paràgrafs als 28 caps de govern dels estats membres de la Unió Europea, en què es presenta com a homòleg. I en aquesta epístola inclou una declaració solemne: “Compartim els valors en què està basada la UE: l’Estat de dret...”.
Una vegada aixecat el control dels comptes de l’Executiu català, al qual seguirà la reactivació del Diplocat i la reobertura de les ambaixades, aquesta audaç iniciativa podria ser un indici més que el procés 2.0 ha començat.
Al ministre transversal li tocarà estar, com diu un fervent tomasino, “on cremen els peus”.
La gran tasca de Borrell és recuperar la iniciativa en la batalla que Espanya ha perdut en l’opinió pública internacional