Dones al poder

Borrell no és l’exponent de la política de Sánchez amb relació a Catalunya, ni ho vol ser; mireu més aviat cap a Batet, una altra dona al poder

El Govern nomenat per Pedro Sánchez, amb dos terços de dones ministres, ha donat la volta al món als titulars dels principals mitjans de comunicació. N’hi ha per a això i per a molt més. Es tracta d’un fet sense precedents i amb una càrrega simbòlica significativa. Venint després de la campanya mundial del #MeToo, el final del dret de cuixa a Hollywood i les manifestacions massives del 8 de Març, en particular a Espanya, el canvi en les institucions polítiques assenyala un abans i un després, que està inspirant el moviment feminista internacional. Sobretot perquè no són nomenaments de dones aparador (no hi ha tants elements decoratius en un govern), sinó en càrrecs estratègics en Economia i Hisenda, en Justícia, en Defensa, en Sanitat i en l’àmbit essencial d’Administració Territorial, on cal anar desenredant els nusos enrevessats de la relació trencada entre Catalunya i Espanya.

Naturalment nomenar dones no és equivalent a respondre en polítiques concretes les demandes urgents de les dones, tant en els seus drets humans com en la igualtat laboral i en la protecció efectiva contra la violència masclista que s’està desencadenant. Signe que s’avança. Perquè aquests gossos no només borden sinó que mosseguen en manada. Però no es pot tolerar que hi hagi dones màrtirs en aquesta lluita. Tant el Govern central com cadascú de nosaltres ens hem de mobilitzar en aquest moment decisiu de canvi social, que influirà el món de les nostres filles i fills, fent saltar els grillons mil·lenaris del patriarcat. Per això aquest canvi no pot ser, i no serà, únicament simbòlic. Perquè aquí hi haurà les dones, individualment i col·lectivament, per recordar i fer respectar les promeses.

Em consta la convicció sincera de Pedro Sánchez sobre la igualtat de gènere. Però, igual com en moltes altres polítiques, s’enfrontarà a resistències i sabotatges, tant en la societat com en l’Estat i en l’Església. No podrà retrocedir, perquè milions de dones no el deixarien. En realitat milions de dones estan decidides a donar suport a polítiques favorables als seus drets i a debatre les mesures que puguin ser insuficients o errònies en alguns casos. Per això també en el contingut de les polítiques els passos que s’estan fent a Espanya i al món són irreversibles.

Ara bé, el fet que siguin dones les que estiguin en el poder no garanteix el contingut progressista i humanista de l’exercici d’aquest poder.

En principi, afirmar el contrari suposaria una visió essencialista del gènere. No s’és bona per ser dona i dolent per ser home. Hi ha nombrosos exemples de governants dones que s’han caracteritzat per polítiques de regressió social i d’agressivitat bel·licosa. Sense anar més lluny, Margaret Thatcher, dona de fermesa indiscutible, va presidir sobre l’onada de polítiques antisocials més nocives del seu temps, intentant enfonsar l’Estat de benestar i danyar seriosament els sindicats. I no li va tremolar la mà quan va ordenar la destrucció de l’indefens creuer argentí, i dels seus 1.600 tripulants, per un submarí nuclear, per reafirmar l’ocupació colonial de les Malvines. Tot i això, la tesi de la igualtat de maldat possible entre homes i dones, rebutjant per tant qualsevol determinació biològica del comportament polític, ha de ser temperada per l’existència de cultures específiques masculina i femenina, produïdes al llarg de la història per la divisió del treball entre gèneres característica del patriarcat. Els homes es van apropiar de la guerra, el poder polític i el control dels recursos. El destí de les dones va ser parir i tenir cura dels nens i la família. O sigui: els uns, la producció de la societat; les altres, la reproducció de l’espècie. I al costat d’això, sempre va ser la responsabilitat de les dones la gestió del conjunt de les pràctiques quotidianes que fan funcionar la família, la sexualitat, el manteniment de l’existència humana. Per això sempre he parlat de l’home unidimensional i de la dona multi-dimensional. I d’aquesta multi-dimensionalitat, i de la necessitat de negociacions i compromisos constants en la gestió de la vida, sorgeix una cultura pràctica que és més capaç d’adaptar-se a les incerteses i conflictes en la gestió de qualsevol assumpte públic. En aquest sentit, sí que es pot observar en la gestió política portada per dones en el conjunt del món una sensibilitat més gran als valors humanitaris i una predisposició al pragmatisme i, en darrer terme, a la pau, que en els seus equivalents masculins. Per exemple, l’actitud d’Angela Merkel, implacable en les polítiques d’austeritat, i tot i això amb relació als refugiats se situa en un contrast clar amb la brutalitat i la xenofòbia de la majoria de governs europeus liderats per homes.

I ja que parlem del Govern de Sánchez i escric des de Catalunya, no voldria deixar passar el nomenament d’un home feminista que ha suscitat fortes crítiques en l’independentisme català: Josep Borrell. La seva desafortunada frase sobre la “desinfecció” (que ell ha retirat) es referia a les ferides en la societat catalana i va ser tergiversada interessadament, aprofitant la seva –al meu parer– discutible participació en un míting de Societat Civil Catalana, una organització que polaritza el conflicte. És cert que està alarmat per la fractura social arran del procés i és especialment crític respecte a les perspectives d’una economia catalana independent. Tot i així, vol continuar dialogant amb un Oriol Junqueras en llibertat. En qualsevol cas, Borrell no és l’exponent de la política de Sánchez amb relació a Catalunya, ni ho vol ser. Ell té prou feina amb la Unió Europea en un moment en què corre el risc de desintegració. Si busqueu senyals de futur en les relacions entre Catalunya i Espanya, mireu més aviat cap a Meritxell Batet. Una altra dona en el poder.