Un model per a les Espanyes

El Cercle d’Economia acaba de publicar un interessant informe amb el títol Propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat. Hi planteja una alternativa per fer front a l’evident crisi de l’Estat de les autonomies l’evolució de les quals ha desembocat en un sistema ineficient des d’una òptica economicofinancera i inadequat per restaurar l’ancoratge de Catalunya a les Espanyes. Per afrontar els dos problemes és fonamental fer un esforç de racionalitat i desplegar una altura de mires capaç de transcendir les misèries i el curtterminisme de la petita política que domina l’escena pública en aquests moments.

En els seus Political thoughts and reflections, lord Halifax va escriure: “Una constitució és modificable i sense adaptar-la als diversos temps i circumstàncies, no podrà sobreviure”. Aquest plantejament és rellevant a l’hora d’abordar l’organització territorial de l’Estat, la reforma del qual està sotmesa a un procediment summament rígid. D’altra banda, aquesta rigidesa és inconsistent amb la pròpia essència del títol VIII de la Constitució, que no va determinar amb claredat les competències de cada nivell de govern i el seu desenvolupament ha liquidat la distinció primigènia, establerta per la llei de lleis, entre les autonomies de l’article 143 i les del 151. El cafè per a tothom va descafeïnar, valgui la redundància, l’esperit del denominat Estat autonòmic i es troba a l’arrel de l’emergència de les tensions financeres, polítiques i institucionals l’expressió dramàtica de les quals és la “qüestió catalana”.

El primer pas cap a una solució, problemàtica però raonable, del conflicte Estat-Catalunya és esmenar l’absurd error de negar a Catalunya el seu reconeixement com una comunitat nacional dins d’aquella nació de nacions que són les Espanyes. No fer-ho suposa ignorar la seva evident singularitat cultural, política, jurídica i històrica i, en qualsevol cas, desdenyar una convicció assentada des de fa segles en la ment de la gran majoria dels catalans sigui quin sigui el seu ideari. Per afegiment, el reflex del fet diferencial català no requereix per se una reforma constitucional. Es pot plasmar en un nou Estatut o bé en una disposició addicional de la llei de lleis similar a l’existent per al País Basc i Navarra, o bé en una combinació de les dues fórmules.

Dit això, la “qüestió catalana” ha d’emmarcarse en una profunda revisió de l’Estat autonòmic vigent. D’acord amb l’evidència empírica disponible i sense infravalorar els obstacles normatius assenyalats, l’avenç cap a un model de federalisme competitiu és un excel·lent mitjà per aconseguir una articulació harmònica de la pluralitat existent en l’Estat, ajustar l’oferta de béns i serveis públics a les demandes dels qui viuen als diversos llocs del seu territori i fer efectiu el binomi autogovern-responsabilitat. En aquest model hi ha un mínim de competències que l’Administració central ha d’exercir: el subministrament dels béns públics purs, la protecció de les llibertats essencials dels ciutadans consagrades a la Constitució, assegurar la unitat de mercat i la competència, introduir una efectiva corresponsabilitat fiscal per assegurar l’estabilitat i transparència de les finances públiques, supervisar el sistema financer i els mercats de valors o realitzar les infraestructures de dimensió i abast estatal.

En aquest catàleg de funcions cal afegir la garantia a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu lloc de residència, de l’accés a una xarxa bàsica de seguretat, representada pels programes clàssics de benestar social, per exemple l’educació i la sanitat. Si els governs autonòmics volen superar aquest sòl garantit, han de finançar-ne el cost. Això suposa donar a les autonomies una capacitat tributària, similar a aquella de què gaudeixen els estats als EUA, que ara no tenen. En paral·lel, si no volen assumir aquelles tasques han de poder renunciar a la seva gestió i deixar-la en mans de l’Administració estatal, una clara expressió d’asimetria voluntària, d’autogovern a la carta. En un escenari o l’altre es compliria el principi de solidaritat, això sí, podat dels seus presents i coneguts excessos.

La tesi segons la qual un model d’aquesta naturalesa perjudicaria les regions menys desenvolupades és una fal·làcia. El règim de finançament autonòmic vigent desincentiva l’ús per part d’aquelles autonomies dels instruments que tenen a l’abast –nivells d’imposició i de regulació, seguretat jurídica, etcètera– per explotar els seus avantatges comparatius i convergir amb les de més renda. Els subsidis i les transferències “solidàries” deslligades de tota connexió amb l’actuació dels qui els perceben creen un risc moral, promotor i perpetuador de les males polítiques. Com pitjors són aquestes i més pobresa generen, més assistència s’exigeix i es rep de l’Estat.

En el federalisme competitiu, les forces del mercat tendeixen a reduir el diferencial entre els PIB per càpita de les diferents jurisdiccions integrades en un espai econòmic comú. Sota condicions de mobilitat, els recursos productius es desplacen cap a les àrees geogràfiques on la seva escassetat és relativa i, en conseqüència, la taxa de retorn esperada per la seva utilització és més elevada al serho, per definició, el seu potencial de creixement. Les regulacions, els impostos i la despesa pública alteren els salaris relatius i la rendibilitat del capital. Per tant, acceleren o retarden la dinàmica de convergència real. En suma, no existeix cap element exogen, cap maledicció que condemni les autonomies endarrerides a un estancament secular. Superar aquesta situació és a les seves mans.

L’any 1955, Salvador de Madariaga escrivia: “El problema per mi més gran de tots els que assetgen Espanya, el de la pluralitat davant la seva unitat, ha de ser la qüestió més anguniosa que se’ls plantegi als qui heretin de la dictadura el Govern d’Espanya”. A hores d’ara del segle XXI, la inquietud de l’il·lustre assagista liberal manté tota la vigència, això sí, agreujada, cosa que exigeix una resposta intel·ligent si es desitja preservar a llarg termini l’estabilitat i viabilitat de les Espanyes. Per això han de ser benvingudes idees com les del Cercle d’Economia.

El primer pas cap a una solució del conflicte Estat-Catalunya és esmenar l’error de negar a Catalunya el seu reconeixement com una comunitat nacional dins de les Espanyes

No existeix cap element exogen, cap maledicció que condemni les autonomies endarrerides a un estancament secular; superar aquesta situació és a les seves mans