Nou ordre

Ja va dir sàviament Maquiavelo a El príncep que “no hi ha res més difícil d’emprendre, ni més dubtós de fer triomfar, ni més perillós d’administrar que l’elaboració d’un nou ordre”. Aquest nou ordre, capitanejat pel president Pedro Sánchez, va arribar com un tsunami amb la intenció d’arrasar el que hi havia establert i, de seguida, van bufar aires d’esperança que molts, a l’esquerra i a la dreta, van mirar amb recel. La caiguda de Màxim Huerta per alguns ha estat una ensopegada i per d’altres una nova oportunitat de llançar ganivets afilats contra el periodista i escriptor o contra l’Executiu socialista.

La cara més fosca del quart poder i la política s’han donat la mà per esmolar els ullals sobre l’exministre de Cultura i fer més llenya de l’arbre caigut. El seu nomenament no només va causar sorpresa i molt soroll a les xarxes, sinó que es va prestar que grupuscles de la mateixa esquerra i la cultura fessin ganyotes plenes d’esnobisme a un ministre sortit de la televisió menys cultureta. Ningú no va elevar la crítica, tot va quedar en aquella intimitat de passadissos, trucades, watsaps, ja que en l’esfera pública quedaven les felicitacions. Set dies després, la realitat va sortir a la superfície.

El que ha estat el ministre més breu de la història de la democràcia estava sol i rebent urpades. Però la seva dimissió induïda o voluntària poc més de deu hores després que es donessin a conèixer les dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), el maig del 2017, en què li imposaven una sanció per defraudar 218.322 euros a Hisenda en els exercicis fiscals del 2006, 2007 i 2008 continua marcant aquell nou ordre. Va ser error de Huerta no preveure que l’escàner propi de qui decideix entrar en política detectaria els seus problemes passats amb el fisc. Error de càlcul de Sánchez també, però la reacció ha estat exemplar i coherent amb el nou rumb. Màxim ha complert amb la carta que li va lliurar el seu president en el nomenament de l’Executiu. No només ell, sinó tots els membres del Govern es van comprometre a ser “conscients, en tot moment, del compromís que adquirim amb la ciutadania”. Deia la carta de Sánchez: “Responguem a l’exemplaritat que cal esperar d’aquest nou Govern”. La dimissió ha estat un pas endavant, demostrant que s’han acabat les callades per resposta, els tancaments inexplicables enmig de tempestes, les rodes de premsa per plasma i sense dret a preguntes.

Aquest Govern ha sabut resoldre una crisi oferint transparència, donant explicacions i marcant el pas cap a aquest nou

ordre. Totes les altres coses són soroll, aquest del qual parlava Huerta en el seu comentat discurs de dimissió; un soroll que, com una pluja de pedres, s’ha convertit en una arma més de la política per tapar el que és urgent del que és important. L’urgent és tornar a recuperar la confiança de la ciutadania, disposada a creure però no a qualsevol preu. Ha arribat un nou ministre, les aigües agitades tornen a mare. El dany ha estat menor per a l’Executiu acabat d’estrenar... Per a Màxim, el preu, amb menyspreu gratuït d’algun@s, alt.

El joc de la política actua com una voraç trituradora, sense compassió, sense crèdit. Hi ha massa en joc, molts llops a l’aguait i poques oportunitats per al nou ordre.

Nou ministre, les aigües agitades tornen a mare; el dany ha estat menor per a l’Executiu acabat d’estrenar