De Fornells a Ohio

L’any 1939, a la fi de la Guerra Civil, Josep Pla, desenganyat amb els vencedors i expulsat de la direcció en funcions d’aquest diari per l’arribada d’un director polític, Luis de Galinsoga, se’n va anar a viure a Fornells, una platja del municipi de Palafrugell habitada per tres famílies de pescadors, amb el mar i els pins com a únic horitzó.

Al pròleg de Bodegó amb peixos, parla d’aquella experiència: “Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica. La determinació fou bona: hi vaig anar per quinze dies i al cap d’un any encara hi era, lluny de fam, de feina i de neguit... En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri... Molt de tant en tant, ens arribava fent de paperina a l’arròs, als fideus o a les mongetes un o altre diari endarrerit que ens afanyàvem a llegir –o, millor dit, a somniar– si la seva densitat específica no desapareixia abans en els fogons de la cuina o en el foc de la llar... A Fornells, paratge fabulosament ensopit, vaig arribar a sentir-hi la dolçor del tedi. Donar al temps un ritme més lent pot ésser un exercici més dolç que la mel”.

¿Seria possible, avui, fer el mateix? ¿Seria possible anar-se’n a un lloc en què es pogués viure sense saber res de Donald Trump, de Kim Jong-un, del contenciós català i de les aventures i desventures de la roja al Mundial de futbol? ¿És possible donar al temps un ritme més lent, com va fer Pla? Desconnectar, avui, és molt més complicat. Les notícies arriben a tot arreu de forma immediata, simultània. Això és sens dubte un avenç, però si un vol allunyar-se del fragor de l’actualitat i viure en pau no deixa de tenir inconvenients. Ja se sap: el progrés ens pren amb una mà el que ens dóna amb l’altra. En una platja recòndita pot ser tan difícil desconnectar com en una gran ciutat. Si del que es tracta és d’aïllar-se, no hi ha –literalment– cap lloc segur.

No fa gaire els diaris informaven sobre un nord-americà que, el 8 de novembre del 2016, el dia que Donald Trump va guanyar les eleccions, va decidir que no volia saber res del que passés a partir d’aquell moment. Es diu Erik Hagerman i no se sap si ho va fer com a protesta o per higiene mental, però el cas és que se’n va anar a viure a una granja del sudest d’Ohio i va desconnectar radicalment. A diferència de Pla, hi anava amb prou diners per no haver-se de preocupar mai més de guanyar-se les garrofes. Ha passat un any i mig llarg i Hagerman –antic directiu del departament de vendes online de Nike, acostumat a treballar dotze o catorze hores al dia– es considera emocionalment més sa que mai. S’ha retrobat amb una sensació que no coneixia des de feia molt de temps: l’avorriment. I no se’n queixa. Al contrari, ho considera positiu. Va ser justament un matí que s’avorria que va perfilar el projecte que ara l’apassiona: la rehabilitació d’una antiga mina de carbó.

El tedi és fèrtil en idees, però avorrir-se, avui, no és fàcil. La pantalla del mòbil, omnipresent a Ohio, a Fornells i a Unawatuna (una platja de Sri Lanka que és un dels llocs en què jo pensaria si volgués fer un Fornells), basta per omplir cada segon lliure que tinguem. Això ha canviat la nostra relació amb l’avorriment. Amb un mòbil a l’abast de la mà, cal tenir una considerable força de voluntat per avorrir-se.

Diuen que a Silicon Valley hi ha escoles en les quals els nens treballen sense cap pantalla a l’abast, com en els vells temps, i que molts executius de les grans empreses tecnològiques porten els fills precisament a aquestes escoles. Com que saben de què va la cosa, els pares volen que els fills aprenguin a fer comptes, a escriure quatre ratlles que tinguin sentit i a concentrar-se en la lectura sense ordinador i sense mòbil. Volen que hagin d’esforçar-se, que s’acostumin a dedicar més de cinc minuts al mateix tema sense distreure’s. I potser, també, que s’avorreixin una mica i aprenguin que el remei de l’avorriment és la curiositat. Potser recorden que va ser precisament un dia que ells s’avorrien que van tenir les idees que els van fer rics i desitgen que els fills també aprenguin a treure suc de l’avorriment.

A França, el nou Govern també està intentant que, als col·legis, els nens no puguin utilitzar el mòbil. No sé si ho aconseguirà: una cosa és ensenyar els nens a desconnectar en una escola d’elit de Silicon Valley i una altra prohibir els mòbils en totes les escoles públiques franceses. Com en tantes altres coses, és una qüestió de classe. El que jo no hauria imaginat mai és que aprendre a desconnectar i a treure profit de l’avorriment esdevindria un luxe a l’abast només d’una minoria privilegiada.

Amb un mòbil a l’abast de la mà, cal tenir una considerable força de voluntat per avorrir-se