La necessitat de saber portar la corretja

Barcelona és una ciutat de moltes coses, també canina. De fet, encara que l’Ajuntament parli de 150.000 gossos no es descarta que puguin ser fins i tot més. Encara en falten molts per censar, massa sense xip. El gos urbà no és un fenomen, és una realitat, una vella realitat, tot i que la regulació de la convivència entre animals de dues i de quatre potes és relativament nova. El paper del gos a la ciutat es va començar a debatre i a legislar en molts ajuntaments metropolitans entre el 2003 i el 2005, en plena polèmica pels mal anomenats gossos perillosos, i després de campanyes veïnals –en alguns barris autèntiques lluites–, per evitar que els seus carrers fossin camps de mina d’excrements canins. Llavors es van establir deures i sancions que es van incrementar durant l’onada d’ordenances de civisme metropolitanes que hi va haver entre el 2007 i el 2009. Si bé, poc després es va obrir la mà i també van començar a aparèixer els parcs per a gossos, espais d’esbarjo més còmodes que els pipicans insalubres de terra groga, mentre que alguns ajuntaments com el del Prat feien fins i tot cursos als seus ciutadans sobre com aconseguir que les seves mascotes orinessin sense espatllar el mobiliari urbà. No ens enganyem: Barcelona no va liderar el debat, es va deixar portar, tot i que el 2014 va aprovar l’ordenança que obligava dur lligats els gossos (en moratòria fins ara) en què la mesura més trencadora va ser que també els obria les portes del metro. Això sí, seguint les passes de ciutats com Amsterdam i Berlín... O dels Ferrocarrils de la Generalitat.

No hi va haver (ni hi ha hagut) gaire cosa més. El gos equilibrat requereix pautes, empatia i un lideratge clar. La ciutat i l’ecosistema urbà, també.