De pares i portes

El pare de la sèrie Matar al padre (Movistar) comença sent un element grotesc, però, a mesura que els capítols desfilen, evoluciona en paral·lel a l’opinió de l’espectador. Un espectador que, per anar bé, ha d’estar disposat a deixar-se portar per una història que sembla comèdia quan és dramàtica i drama quan és comèdia. Al final, la grandiosa i temerària interpretació de Gonzalo de Castro acumula tants matisos que entens que se’l presenti com un vampir d’emocions, totalitari en l’afecte però no des del clixé de la severitat, sinó des d’un intervencionisme castrador tristament benintencionat. I on les relacions entre pares, mares i fills adquireix una dimensió devastadora és a Patrick Melrose, que em continua semblant la joia de la temporada. El factor principal és el protagonista (Benedict Cumberbatch), que, com ja he escrit en aquesta pàgina, fa el que només es pot veure (molt excepcionalment) en un teatre. I la història, que defuig tots els mecanismes de la intriga, conté un diàleg tan insuportable que no l’oblidaré mai. Un fill traumatitzat pels abusos del seu pare parla amb la seva mare. El fill ja és gran i ha hagut de superar tota mena de desequilibris per sobreviure als pous autodestructius més profunds. Finalment, quan troba les paraules justes per confessar-li la veritat (“El pare em va violar moltes vegades”), la mare (esplèndida Jennifer Jason Leigh) respon: “A mi també”.

PORTES. En els últims anys l’actualitat ha obligat els programes informatius a adaptar-se a l’obsessió per la immediatesa. Una de les conseqüències d’aquest esforç, que va néixer el segle passat, és el que podríem anomenar periodisme de porta. El mètode és simple: situar un reporter a la porta d’un establiment comercial, un domicili particular o una seu oficial i connectar amb ell/ella perquè ens informi que, en realitat, no hi ha res a explicar. Si als anys noranta la porta més popular era la de l’Audiència Nacional, que va permetre retransmetre entrades i sortides de presumptes terroristes, corruptes o narcotraficants, el repertori s’ha ampliat. En els programes que esbudellen la intimitat o que suquen pa a la salsa sòrdida, el periodisme de porta va evolucionar cap a un periodisme, més invasiu, d’intèrfon. En política, en canvi, és un recurs habitual que hem tornat a viure amb les connexions davant de la Conselleria d’Economia (¿reporterisme d’escorcoll?) o de l’Audiència de Palma, obligats a transmetre l’absència d’informació amb connexions que redunden en el no-res però que alimenten l’adrenalina de la imminència. Recentment també hem viscut una variant amb el pla fix de la porta del restaurant on el president Rajoy es va refugiar, ocupant la pantalla amb una insistència hipnòtica i, a estones, fins i tot narcòtica. El mèrit dels reporters condemnats a transitar de porta en porta és brutal: han de convertir l’absència de matèria primera tangible en simulacre fantasmagòric d’entreteniment. Cada vegada que veiem una porta enfocada a la televisió, doncs, és més lògic pensar que no passa res que no pas que passa alguna cosa.

Benedict Cumberbatch fa a la televisió el que només es pot veure fer (de manera excepcional) en un teatre