La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lotto, el primer retratista que es va ficar en la ment de les seves models
El Museu del Prado reivindica la modernitat del gran pintor renaixentista
Lorenzo Lotto (Venècia, 1480-Loreto, 1557) va ser un geni inquiet i malenconiós del Renaixement italià que va conèixer l’èxit i el fracàs, però es va haver d’esperar 400 anys perquè, ja en ple segle XX, el món el redescobrís com un dels grans mestres de la pintura. El responsable del rescat va ser l’especialista Bernard Berenson, que el 1895 li va dedicar una primera monografia, i des d’aleshores la fama de Lotto no ha deixat de créixer. Ara el Museu del Prado culmina aquest procés de revelació, amb l’estimulació i el suport d’una exhaustiva investigació que posa el focus en els retrats. “Va ser el primer retratista preocupat per reflectir els estats d’ànim i, com a tal, el primer retratista modern”, assenyala Miguel Falomir.
El director del Prado és comissari amb el professor de la Universitat de Verona Enrico Maria Dal Pozzolo de l’exposició Lorenzo Lotto. Retratos, una mostra patrocinada pel BBVA que, quan finalitzi l’estada a Madrid (fins al 30 de setembre), viatjarà a la National Gallery de Londres, que n’és coorganitzadora. Una de les raons del llarg oblit de Lotto és que durant anys les seves obres van ser atribuïdes a una varietat d’artistes desconcertant: Giorgione, Ticià, Tintoretto, Veronese, Leonardo i, fins i tot, Van Dyck. Això diu molt de la seva sensibilitat i la seva complexitat expressives. El Prado ha reunit una quarantena de pintures i deu dibuixos, retrats de clergues, de mercaders i d’humanistes que interpel·len el visitant i que tenen una immediatesa que provoca una estranya sensació de presència. Com si tants anys després encara fossin aquí.
“Potser Tiziano és el retratista més important del Renaixement, però una exposició de retrats de Ticià deixaria una sensació de déjàvu, i segur que seria infinitament més avorrida”, assegura Falomir, que considera que la modernitat de Lotto, el que el fa absolutament modern, és aquesta capacitat per percebre l’excentricitat i la complexitat emocional dels personatges. La seva profunditat psicològica. “El seu esperit s’assembla més al nostre que potser el de cap altre pintor italià de l’època, i posseeix tota la capacitat d’atracció i fascinació d’una ànima que va viure en un altre temps”, va escriure Berenson, coetani del doctor Freud.
A cavall de Venècia, Treviso, Bèrgam, Roma i les Marques, Lotto no va ser un pintor de la cort, sinó un pintor nòmada que no va formar part del mainstream de l’època com a retratista de reis i papes, “però això que en principi podria semblar un desavantatge el va alliberar de moltes servituds, i va haver d’afrontar nous reptes per donar resposta a una burgesia rica i ambiciosa que volia fixar la seva imatge”, apunta el comissari. És el moment de la democratització del retrat. “I gràcies a això podem conèixer una altra història d’aquella Itàlia. L’exposició també parla d’això”, afegeix.
Lotto va passar els seus últims anys al santuari de Loreto. Arruïnat. Poc abans havia subhastat la seva col·lecció personal. Va vendre set pintures d’un total de 46 per una quantitat irrisòria. No es conserva cap autoretrat seu, però en la que potser és l’obra més espectacular de l’exposició, un gran oli procedent de l’església dels Sants Joan i Pau de Venècia el veiem demanant almoina a Sant Antoni, juntament amb un grup de pobres (captaires reals, segons va anotar al seu llibre de comptabilitat). Ell també va ser el primer que va fer un retrat doble matrimonial, el de Marsilio Cassotti i la seva dona Faustina, on llisca una nota d’humor a través del somriure entremaliat d’un cupido que uneix amb un jou els caps dels contraents com si es rigués sarcàsticament d’aquella unió que es pensaven que era eterna. Berenson es referia al quadre com una novel·la de Henry James, malgrat que la història només és al principi.
Perquè als retrats de Lotto no només hi ha cares, sinó també personatges enigmàtics que immortalitza en el transcurs d’una acció que cal interpretar, el jove que sembla que està a punt de plorar o el cavaller que reposa la mà dreta sobre la melsa (el lloc on els clàssics situaven l’ànima) mentre descansa l’altra sobre uns pètals entre els quals s’entreveu una calavera... I encara va més enllà del rostre, ampliant el nostre camp de visió i envoltant els models d’objectes que parlen d’ells i que al Prado surten literalment dels quadres i es mostren en vitrines com per remarcar el seu simbolisme.