La Vanguardia (Català-1ª edició)
La pitjor presentació del món
Quan vas a unes cent quaranta-quatre presentacions anuals des de fa quinze anys, creus haver-ho vist tot. Però no hi ha dos dies iguals. Tot d’una descobreixes vides fascinants com la de Paulina Pi de la Serra. Influí el pintor Marc Molins, el cineasta Toni Padrós o escriptors com Feliu Formosa, Marta Pessarrodona o Vicenç Villatoro, que parla a La Impossible d’Història d’Emma, llibre que recull quatre relats seus, recuperats per Biblioteca del Núvol. També hi ha el director del segell, Bernat Puigtobella, la neboda de l’autora, Mery Pi de la Serra, que no va saber fins fa un lustre que tenia una cosina, Maria Helena.
Perquè na Paulina –nascuda el 1906 al si d’una família benestant, intel·lectual i catalanista, integrant de la Lliga Regionalista i que seria molt coneguda pel seu programa A
corre-cuita, de Ràdio Terrassa– va tenir una filla secreta amb el seu amant secret, el felanitxer Joan Estelrich, a qui havia conegut per Francesc Cambó. Va ser el 1934, a Ginebra. Na Paulina viuria la guerra des de l’estranger, a través de les cartes del seu pare. Víctima del seu temps, sempre ocultaria aquella nina que havia tengut, i que educaria una parella al barri de Gràcia. Anava a visitar-la de tant en tant, al començament amb Estelrich: “Els meus pares d’acollida em feien dir-los papà i mamà, perquè papa i mama feia pobre, deien, i pare i mare feia pagès”, explica. Això, en privat. Sabia que en públic havia de guardar les distàncies. I quan tornaven del cinema o de menjar un gelat, se separaven al tren, perquè els coneguts de na Paulina no les veiessin juntes.
El 2013 Maria Helena Feliu Pi de la Serra va publicar a Plataforma
Pecat original, una novel·la sobre aquells anys. I gairebé alhora aparegueren a Quaderns Crema els Dietaris de Joan Estelrich, editats per Manuel Jorba, i on l’escriptor i polític feia servir codis xifrats per parlar de les seves amants. El de na Paulina era el símbol π. N’hi hagué prou amb creuar dades. Sortí a la llum aquell gran secret. La vida, el personatge i l’obra de na Paulina representen un món del qual es parla poc, diu Villatoro: el dels qui acabaren al calaix dels traïdors.
Sobre mons dels quals també es parla poc tracta Tigres de vidre, novel·la en què Toni Hill torna a demostrar la seva mestria creant suspens psicològic, segons l’editora de Grijalbo, Ana Liarás. És un retrat del barri de Sant Ildefons als anys setanta, on ell, nascut a Cornellà, hi va estudiar BUP i COU arran d’un embolic amb la matrícula, segons explica en una Laie plena a vessar. Entre el públic hi ha l’editora Núria Tey, l’autor Joan Vico, l’agent Ella Sher. Llavors aquell barri d’edificis verds es deia Ciutat Satèl·lit. És un llibre sobre fins a quin punt un error de preadolescència pot condicionar-te la vida, diu Laura Fernández. “Més que preguntar-li a l’autor, a mi em ve de gust fer preguntes a la seva mare”, riu Carlos Zanón, per descobrir així què hi ha d’autobiogràfic.
L’assetjament escolar canvia de
forma i de nom, i ara es diu bullying. A Hill no li va costar retratar els personatges que avui tendrien la seva edat: “Als de cinquanta anys els entenc, i tant que els entenc!”. Però una de les protagonistes en té quinze en l’actualitat, i li va resultar més difícil acostar-se al seu dia a dia, en què la fugacitat i les xarxes socials ho condicionen tot. Va trobar la clau en Emily Dickinson, a qui la jove descobreix, i en “aquella fascinació davant d’uns poemes que et diuen alguna cosa, tot i que encara no sàpigues què”, explica.
I per fi arriba el moment que estàveu esperant, no he posat aquest títol perquè sí. Se suposava que a la +Bernat, Santi Giménez i Malcolm Otero passarien revista a la selecció espanyola mitjançant un especial
Mundial execrable. Els acompanya Lu Martín, que el mundial passat
publicà amb Giménez Cuando éramos los mejores (pero no ganábamos
nunca). En la presentació a Barcelona, fa quatre anys, hi faltà l’editor de Debate. En aquesta ocasió, Miguel Aguilar (aka No-me-cites) sí que hi és. El que falten són els llibres, perquè a la llibretera Montse Serrano ningú no li va comunicar que s’aprofitaria la novetat de Més il·lustres execrables (Rosa dels Vents) per recuperar l’altre títol. Així és que, després de dedicar-li un “il·lustre execrable” a Nome-cites, Otero intenta moderar (per fi el terme és exacte) una xerrada surrealista sobre un llibre que tanmateix no es pot comprar perquè no hi és, i sobre l’anècdota del llavors president de la Federació, Sancho Dávila, que fitxà com a seleccionador el seu dentista perquè sabia que li agradava el futbol i algun coneixement devia tenir. Amb Lopetegui no n’hi ha per a tant.
“El hooligan el portàvem posat”, confessarà Giménez quan hagi acabat tot: “El partit estava perdut 4-0, però havíem de continuar jugant, de manera que passa’m la pilota, que xuto”. Almanco les editores Berta Noy i Ester Pujol han rigut una estona. Gemma Herrero i Mireia Lite reconeixen que ho han passat molt malament. “Mira que he anat a presentacions –diran–, però aquesta ha estat, sens dubte, la pitjor presentació del món”. Potser no ho serà del Mundial.
Un altre Mundial Malcolm Otero, Santi Giménez i Lu Martín presenten
Mundial execrable; la fascinant vida de Paulina Pi de la Serra a Història d’Emma ;iels Tigres de vidre de Toni Hill, una història a la Ciutat Satèl·lit