Concepció diferent

Diada Pau Casals

Intèrprets: Sol Gabetta, violoncel; Bertrand Chamayou, piano

Lloc i data: Palau de la Música Catalana (12/VI/2018)

Per segon any seguit, la Fundació Pau Casals organitza un concert memorial amb la importància que suposa l’escenari del Palau, i amb la seva col·laboració i amb bons solistes. Per què no es pot incorporar aquest concert al programa d’abonament del Palau? Guanyaria en relleu i en públic i permetria millorar el programa de mà, atenent més la música. Crec que s’hauria d’anar més al fons de les coses, ja que no hi ha ningú al món que dubti de la catalanitat d’aquest gran músic.

Coneguts per un bon recital el 2015, Gabetta –una de les millors violoncel·listes actuals– i Chamayou van proposar les Cinc peces

d’estil popular de Schumann –amb una versió atractiva del violoncel, una certa inclemència al piano i l’aplaudiment del públic en cadascuna d’aquestes versions–. Hi ha passatges que són meres escales per fer costat al violoncel!

La Sonata en do major de Benjamin Britten va resultar atractiva en el treball rítmic de tots dos, amb la brillantor esperada. Gabetta té una tècnica excel·lent, un arc subtil amb què va fer matisos importants, bona precisió i definició a la mà esquerra i un resultat musical que es manifesta en un fraseig intens, ple de varietat i amb molt bona tensió sobretot en la Sonata en sol menor de Chopin. Crida l’atenció la declaració que fa el pianista Chamayou en el programa de mà, que considera aquest duo amb Gabetta “com si fossin la mateixa persona”. Doncs no, hi ha grans diferències.

En la meva crònica del concert del 2015 vaig al·ludir a la necessitat de disposar d’un bon pianoforte anterior al 1950 per tocar amb el violoncel, pensant que els desequilibris eren producte de la brillantor de l’instrument. Aquí, però, he pogut constatar que el forte del pianista no equivalia al forte en un violoncel.

Hi va haver molts passatges en què ens perdíem la sensibilitat del so de Gabetta pel pedal obert i la brillantor del piano de Chamayou. En podria esmentar molts, però l’espai només em permet dir que la concepció del fraseig tampoc no s’hi corresponia: davant la sensibilitat del violoncel, el piano responia de manera aliena a la necessària correspondència. En aquesta Sonata, un passatge substancial és l’inici del piano, que va resultar oposat en concepció a la frase inicial del violoncel, que és qui defineix el caràcter interrogador i íntim, que assenyala Chopin.