L’estafa del VAR

El videoarbitratge s’estrena al Mundial amb polèmiques revisions en els dos primers gols del partit

Si algú en la seva ingenuïtat havia arribat a la convicció que l’arsenal tecnològic posaria remei a l’error humà, té motius per reflexionar després del Portugal-Espanya. El VAR no havia estat necessari en els tres partits precedents del Mundial, però ahir va entrar en acció al cap de 134 segons per ratificar un precari penal–si va arribara existir–de Car vaja la Cristiano. Poc després la tecnologia va ignora runa infracció catedralícia de Diego Costa en la jugada que l’ his pa no brasiler va convertir en el primer gol d’Espanya. En totes les competicions que l’han aplicat –i la Copa del Món no serà cap excepció– saben que el VAR no és infal·lible ni precipitarà una dramàtica extinció de les tertúlies futboleres de barra de bar.

Fernando Hierro va preferir suplir la baixa de Carvajal al lateral dret reconvertint un central com Nacho en lloc d’optar per un especialista com Odriozola. No sorprèn, ja que es tracta d’una herència directa de Lopetegui. Resulta més inconcebible que el madridista trigués menys de tres minuts a caure en un clàssic esquer del seu company Cristiano Ronaldo. Una vegada més, el portuguès es va avançar una pilota amb poc futur, no amb la intenció de prosseguir la jugada, sinó amb la idea de buscar una cama imprudent al camí, produir un contacte per lleu que sigui i exagerar la caiguda. “Nacho, Nacho... és penal”, va comentar el davanter amb un somriure. Han estat tants els penals amb aquesta tipologia que li han assenyalat a favor que és probable que el madridista hagi adquirit la convicció que, efectivament, es tracta d’accions irrefutables. Però aquesta vegada hi havia el VAR per desemmascarar la farsa. Dotze càmeres estratègicament col·locades; a la cabina, un àrbitre responsable, un ajudant i un operador de vídeo en comunicació amb el col·legiat principal del partit. Què pot sortir malament? La tecnologia va ratificar la decisió que el jutge havia pres sobre el terreny, tot i que no deixa sense arguments els qui en exercici del dret a la discrepància considerin que es tracta d’un penal rigorós o preparat a base d’ingredients totalment artificials. “Jo sé que toco en Cris, però intento treure la cama”, va explicar Nacho resignat.

Al cap de 20 minuts, la tecnologia que havia proporcionat un benefici qüestionable a Portugal li va infligir un atropellament incontrovertible. Diego Costa es va adjudicar cometent una falta catedralícia sobre Pepe la pilota aèria que convertiria en el primer gol d’Espanya. No es va adonar de la infracció l’àrbitre, ni els auxiliars, ni el personal de la cabina del VAR que en teoria ha d’escrutar la netedat dels gols. El videoarbitratge no hi va ser quan se’l va requerir.

Cristiano, amb el penal inicial, es va convertir en el quart jugador de marcar en quatre edicions de la fase final de la Copa del Món. En les tres anteriors s’havia limitat a un solitari i intranscendent gol en cadascuna. A Sotxi, es va engegantir com a líder de la seva selecció i va firmar un hattrick d’enorme valor numèric i anímic. Cal matisar que en la seva segona diana va tenir la inestimable col·laboració de De Gea, el porter que havia propiciat l’empat de Suïssa en l’últim amistós i que a Rússia transmet massa senyals d’inseguretat. Potser Hierro hauria d’intervenir en l’herència d’un Lopetegui que des de Madrid va llançar el seu missatge abans del partit: “Tot el millor en aquest Mundial per a en Fernando [Hierro] i per a un magnífic equip i grup humà: la nostra selecció d’Espanya. Ens sentirem partícips de tota la vostra força, unió i passió”.