La sort de Menotti

El tècnic és el tipus que millora les individualitats i aconsegueix que el seu equip jugui bé. I, si té sort, guanya”. Quan, en una entrevista que han publicat diversos mitjans, prèvia al Mundial, vaig llegir aquesta breu resposta de César Luis Menotti a una pregunta del periodista Juan I. Irigoyen, vaig pensar que ja tenia l’article setmanal. Consistiria en la simple repetició de la cita, fins a completar els caràcters que fan falta per omplir aquesta columna. Et passes la temporada tacant de negre pàgines i pàgines per dir alguna cosa al voltant d’aquest esport i de la peculiaríssima feina dels entrenadors que no soni buida, ni repetida, ni falsa, i llavors arriba Menotti. És un plaer sentir-lo parlar del futbol com si aquest joc encara guardés tots els secrets de la vida. Té una facilitat extraordinària per expressar idees complexes de manera diàfana. Tan succinta, precisa i elegant, que sembla –o potser és així–, que sempre estigui dient la veritat.

L’entrenador que millora els seus jugadors els llega un capital impagable per al seu futur. Molts d’aquests futbolistes millorats potser guanyaran campionats a les ordres d’un altre tècnic. Com els masovers, i els bons mestres, els grans entrenadors conreen per a collites d’altri. Però és que, a més a més, el míster que aconsegueix fer jugar bé un equip, regala als seus aficionats tardes fantàstiques, en què mentre gaudeixen de l’espectacle, reforcen el sentiment de pertinença i la identificació amb el seu club. Què es queda per a ell, un entrenador, més enllà del salari i tot l’enrenou? “Si té sort, guanya”.

Em sembla la millor part de la resposta. Menotti, com a futbolista i entrenador ho ha guanyat gairebé tot. I encara ha tingut el talent i la sort de poder seguir en l’ofici per seguir guanyant i, esclar, per seguir perdent. El periodisme esportiu, i l’esport, en general, –tota empresa humana, en realitat– són maneres inconscients de negar-li a la fortuna el paper fonamental que juga en les nostres vides. Els periodistes aportem dades i arguments per explicar els resultats. Els esportistes, sacrifici i talent per obtenir-los. I el fat, la sort per decantar-los. Des d’aquest punt de vista, la millor part de guanyar és no haver de menjar-se el coco pensant quin percentatge de la victòria li deus a la sort. Si el resultat t’és favorable, consolida la certesa que has fet el que havies de fer. La pena de qui perd, en canvi, és el dubte sobre si ha estat la mala sort, la falta d’encert o d’esforç qui t’ha derrotat. Qui perd hi acaba pensant per nassos, en la sort. I és veritat que fiar les coses a la sort potser ja és una manera de començar a perdre. Però negar-la és no haver entès res de res.

El millor de guanyar és no menjar-se el coco pensant quina part de la victòria li deus a la sort