La Vanguardia (Català-1ª edició)
El xou sense gràcia
El pecat original neix de la idea que va inspirar el disbarat. The Decision va ser un programa de l’ESPN emès l’any 2010 en què LeBron James comunicava en directe que deixava l’equip de la seva ciutat, Cleveland, per aterrar a Miami. Més enllà del format triat per dir adeu, mai vist abans, la reacció de l’afició dels Cavaliers va ser furibunda. La policia va haver de protegir la casa del jugador, de qui es van cremar samarretes, i l’ofensa no va ser reparada fins que el crac va tornar, anys més tard, passant de son of a bitch a fill pròdig després d’un oportú viatge de tornada. L’error de Griezmann és triple. En primer lloc, es compara amb un dels millors esportistes de la dècada, i mostra així deliris de grandesa i un narcisisme que es fa molt evident al documental; en segon lloc, reinterpreta una idea ja fallida en la seva versió original; i en tercer lloc, adapta de manera equivocada el concepte d’espectacle genuïnament nord-americà al futbol europeu, espanyol en aquest cas, oblidant que en aquests dominis (encara) no hi tenen cabuda les franquícies, i la lleialtat als clubs continua sent molt valorada per les aficions com a fonament essencial d’identificació i compromís. En aquest sentit esgarrifa pensar quina hauria estat la resposta dels seguidors matalassers més radicals si Griezmann, durant setmanes embolicant la troca frívolament, s’hagués decantat per jugar al Camp Nou. El cabreig de Cleveland, un joc de nens.
La imatge que Griezmann projecta al pseudodocumental emès dijous a la nit és, per a un espectador adult amb un mínim de formació, de vergonya aliena. Tancant els ulls i sentint la música lacrimògena, un fins i tot podia imaginar imatges de refugiats arribant a les nostres costes, però el que li escopia la pantalla era un jove multimilionari amb qui, com escrivia ahir Gemma Herrero, és difícil empatitzar quan “es fa tatuatges, puja al seu jet privat mentre una hostessa el tapa amb un paraigua perquè no es mulli, visita la seva quadra de cavalls, juga a la petanca i al bàsquet, s’asseu a les escales de la seva supercasa i fins i tot s’emmurria perquè no sap què fer”.
L’enllaunat clímax final (el documental es va començar a rodar a mitjans d’abril i a finals de maig ja va prendre la decisió, segons s’intueix ara) va descobrir per al gran públic que el paio es queda a l’Atlètic de Madrid després d’esfullar la margarida, un final que deixa el FC Barcelona en una posició extremadament incòmoda. Des del president del club, Josep Maria Bartomeu, fins a jugadors tan significats com Luis Suárez o Leo Messi, poca broma, s’han manifestat les últimes setmanes sobre la possibilitat que el francès s’unís a les seves files, de manera que la negativa a fer el pas evidencia un rebuig que, sense arribar ni de bon tros al soroll que va provocar la marxa de Nyemar, sí que desgasta la imatge de l’entitat just pel mateix flanc per debilitar-la.
El FC Barcelona va voler Griezmann, va negociar amb la seva gent (ho va fer el president) i d’aquí va néixer un acord (oral i no firmat) que es traduïa en el pagament de 100 milions d’euros de clàusula a partir de l’1 de juliol. La maniobra blaugrana va ser resposta pels gestors de l’Atlètic amb una contraoferta astronòmica, difícilment explicable des de l’òptica cholista (“Som l’equip del poble” i tal) que oscil·lava entre els 20 i els 23 milions nets per temporada segons les fonts, xifra amb què el Barça no va voler competir, apressat per la seva irresponsable i creixent massa salarial i espantat per “la cua que es pot formar a les oficines si alguns titulars s’assabenten d’aquest sou”. Mentre el Barça oferia a Griezmann jugar al costat de Messi i optar cada any a la Champions, l’Atlètic li prometia lideratge en solitari i, segons va revelar la seva germana en el moment més autèntic del documental, “més diners que el Barça”. Conclusió: Griezmann ha fet servir el Barça per ser més ric.
Hi ha un element que distorsiona encara més l’impacte de tot aquest cas enrevessat. Es tracta de la intervenció crucial de Gerard Piqué com a productor i, per tant, beneficiari econòmic, del documental. Participada per Rakuten, patrocinador principal del Barça, darrere de tot aquest projecte hi ha la productora Kosmos Studios. Lluny de dissimular-ho, Piqué ja va publicitar dijous al matí el programa a través de Twitter i va alimentar el suspens i va animar l’audiència a sintonitzar el canal pertinent de Movistar. Fins i tot va acompanyar el seu missatge amb el pictograma d’una bossa de crispetes. I tot des de la convulsa concentració de la selecció espanyola, a un dia de debutar amb Portugal. Piqué no ha sabut calcular aquesta vegada la reacció del barcelonisme, irritat pel seu comportament. A les xarxes socials i en diversos mitjans de comunicació no van ser pocs els socis i aficionats que l’acusaven de traïció i demanaven una sanció exemplar. “Hi haurà gent que ho criticarà, perquè les novetats poden generar rebuig. Però la reflexió més important que deixa #LaDecisión és que, de vegades, no tot el que us venen és cert”, es defensava Piqué sense gaire èxit.
La junta directiva no estava al cas de l’existència de l’actuació de Piqué en el serial Griezmann, i s’incrementava, per tant, la sensació d’absoluta desinformació. La jugada erosiona la figura del central, proclamat teòric aspirant a president de futur, i evidencia la falta de control, ressorts i normativa interna per controlar el poder (la tirania) dels jugadors, que gestionen el seu futur, sense anar amb clubs que els paguen generosament. Ahir fonts del Barça reconeixien el cop i assumien la incompatibilitat en què havia incorregut el seu futbolista quan va participar d’una història que ha deixat l’entitat al descobert. El súmmum és certificar que Piqué estava al cas de l’elecció final de Griezmann i el club no, almenys no amb prou temps per dissenyar una estratègia comunicativa per sortir de l’embolic. Les sancions, si és que n’hi ha, seran d’ordre intern.
Encara hi ha més derivades. El paper d’Éric Abidal, flamant secretari tècnic amb una influència per incidir en la decisió del seu compatriota, ha estat nul i queda malmès, com també la resposta que haurà de donar per corregir aquest imprevist en la planificació esportiva. Ahir es parlava de centrar els esforços en un migcampista “perquè és el que necessita l’equip”, una resposta que agreuja la percepció d’improvisació.
Així doncs, el periodisme assisteix perplex a l’espectacle. El jugador d’elit envia missatges unidireccionals i interessats i gestiona la seva informació sense filtres ni preguntes incòmodes. I se li segueix el joc. La bombolla s’engrandeix. Hi ha un canvi de paradigma.
Amb imatge de nen ric dins la bombolla, Griezmann va comunicar la seva decisió a través d’un publireportatge vergonyós que volia commoure però va irritar Gerard Piqué, productor i beneficiari econòmic del pseudodocumental, és acusat de trair el Barça, ja que la tria final del francès deixa el seu club al descobert Bartomeu i la directiva del Barça, desinformada fins a límits inaguantables, ha estat utilitzada, amb Abidal de figurant acabat d’arribar sense influència