La metàfora de l’ascensor

La primera vegada que va anar al sopar d’antics alumnes de l’institut no s’ho va passar bé. A ell no li han agradat mai els actes socials. Però encara menys les escenes de terror com la que va viure quan se li va acostar un tipus alt i pesat que el va comprimir entre els braços mentre cridava: “No em diguis que no em recordes? Miquel, soc en Miquel!”. I ell, només per escapar, es va veure obligat a mentir i a dir que sí, que esclar, que el recordava bé. Tot per, mitja hora després, al segon plat, descobrir que l’home que gairebé li havia tallat la respiració era en realitat en Miquel. Miquel el guapo. El de la cabellera llarga, el quasihippy de la classe, convertit ara en un altre pels quilos, la calvície i la proximitat dels 60.

Hi va haver més sopars amb el mateix grup. Ja sense sorpreses. En aquelles trobades va descobrir que la vida no els havia anat malament. Gent de perifèries diverses, de classe mitjana-baixa, que s’havien situat. Alguna punxada. Però en general, un ascens significatiu i treballat en l’escala social. I fins i tot un parell de salts cap amunt. Un cardiòleg de prestigi i una psiquiatra mediàtica. Tot molt coherent amb l’estudi sobre mobilitat social que va difondre ahir l’OCDE, segons el qual les generacions nascudes entre el 1955 i el 1975 són les que més lluny han arribat (en sentit ascendent). Després, aquella mobilitat s’ha reduït. I a partir de la dècada dels noranta s’ha deteriorat.

L’estudi de l’OCDE diu coses serioses. Diu que els fills de les llars amb baixos ingressos requereixen fins a quatre generacions per fer el salt a la classe mitjana. Necessiten una mica més de temps que als països nòrdics (on n’hi ha prou amb tres generacions). Però el termini és més llarg en països com França, Alemanya o els Estats Units. Tampoc no és qüestió de generacions. Els que estan a sota tenen molt poques possibilitats de deixar d’estar-ho en els següents quatre anys (segons l’estudi). I els que són a dalt tenen moltes possibilitats de seguir-hi.

La mobilitat social és important. S’alimenta de la bona educació i de la bona feina. Crea societats més cohesionades. És la goma d’enganxar màgica que permet a dos pares de procedència social diferent tenir una conversa enmig d’una competició esportiva mentre els seus fills juguen a baix a la pista. “Vostè i jo tenim poca cosa en comú –es diuen amb la mirada– però el seu fill i el meu tenen moltes possibilitats d’assemblar-se una mica més quan tinguin la nostra edat”.

Quan la mobilitat social s’estanca (la metàfora de l’ascensor és molt estimada a Catalunya, on ha funcionat amb relativa eficàcia en les últimes dècades), l’ambient es torna tòxic. Fa que els pobres perdin l’esperança. Provoca angoixa entre les classes mitjanes, perquè temen que si es mouen cap a algun lloc, sigui cap avall. I no deixa dormir els de dalt, que comencen a pensar i descobreixen que una cosa és tenir diners i una altra ser ric. “Abans de la crisi la gent amb diners arribava a tot arreu. Ara ja saben que no...”. Però això m’ho van explicar en un altre sopar.

Sense mobilitat social, els de sota perden l’esperança, els del mig s’angoixen i els de dalt dormen malament