Els més pobres triguen 120 anys a assolir els ingressos mitjans

L’ascensor social a Espanya està avariat, segons l’OCDE

Quan el terra és enganxós, es fa difícil caminar-hi. I quan l’ascensor està avariat, es triga molt a pujar. Poden sonar a metàfores una mica òbvies, però són les que utilitzen els economistes de l’OCDE, que ahir van presentar un estudi sobre la mobilitat social als països d’aquesta organització.

Pel que fa a Espanya, la franja més pobra de la població triga quatre generacions (és a dir, cent vint anys, segons la definició de generació d’aquest organisme) per assolir els ingressos mitjans. Per posar la dada en context, cal comparar l’ascensor espanyol amb el de Dinamarca i Noruega, on només es triga dues generacions, o el d’Alemanya o França, on en aquest cas se’n poden necessitar fins a sis per arribar a aquesta meta.

Espanya arrossega diverses plagues que impedeixen als seus ciutadans de millorar el seu nivell de vida, perquè el “terra enganxós” s’ha tornat “més enganxós encara” des de la dècada dels 90, reconeix l’OCDE. Apareixen fins i tot alguns símptomes de resignació, perquè només un de cada cinc ciutadans confia que la seva situació financera millori, mentre que més de la meitat (53%) reconeix que tenir pares amb educació i ingressos millors és un factor important per progressar en la vida: són pocs els que creuen en el somni americà.

En gran part es deu als problemes de formació. “Malgrat millores en els últims anys, Espanya continua tenint la incidència d’abandonament escolar primerenc més alt de la UE (19,9% el 2015) i les habilitats són baixes, particularment entre els joves”, assenyala l’informe. En aquest sentit, hi ha un problema de “mobilitat educativa”, perquè el 56% dels fills de pares amb baixos estudis continuen tenint baixos estudis.

El segon factor és l’atur, en especial el de llarga durada. “Les persones sense feina que aconsegueixen una ocupació tenen menors possibilitats d’ascendir en escala social perquè una part d’elles només aconsegueixen contractes de curta durada”, subratllen els economistes. La precarietat laboral fa que l’ascensor social s’espatlli i que calgui pujar, amb penes i treballs, caminant.

A escala global, el veredicte és que en les economies occidentals les futures generacions estan condemnades a viure en condicions pitjors que les dels seus pares. “Massa gent sent que se’ls està deixant enrere i que els seus fills tenen poques possibilitats de tirar endavant”, denunciava Gabriela Ramos, cap de departament de l’OCDE. Tal com indica l’estudi, “per a un gran nombre de persones nascudes de progenitors poc qualificats entre el 1955 i el 1975 la mobilitat en l’escala dels ingressos era una realitat. Per als que van néixer el 1975, s’ha restringit de forma considerable”. Això fa, per exemple, que el 60% de les persones que tenen el 20% dels ingressos més baixos encara s’hi trobin atrapats.

Les conseqüències socials són tangibles. Per l’OCDE, aquesta falta de mobilitat implica la pèrdua de talents i afecta el creixement econòmic. I en el pla col·lectiu, “redueix la confiança en el sistema sociopolític, amb conseqüències potencialment negatives en la participació democràtica. I això, en última instància, reforça els extremismes polítics i els populismes”. N’hi ha prou amb veure l’actualitat d’aquests dies.

L’organització alerta que l’absència de mobilitat social és caldo de cultiu dels populismes

LUIS TATO L’OCDE alerta que els canvis socials faran que els fills visquin pitjor que els seus pares