La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El cínic es creu intel·ligent i és idiota, perquè no gaudeix”
Tinc 53 anys. Vaig néixer a Bilbao i visc a Madrid. Soc la meva vocació literària. Estic casat i tinc quatre fills (22, 21, 17 i 14 anys). Política? La llei del més feble. Creences? Crec en l’exemplaritat de Jesús, “home com només un Déu ho pot ser” (Boff). Sempre ets allà on poses la teva atenció
En quin temps vivim? Cap altre temps passat no va ser millor per al pobre, malalt, aturat, dona, homosexual, pres, estranger, discapacitat, vell, nen...
N’està segur?
Sí: la llei del més feble conforma la nostra societat. I això ens honra, això és altura moral.
I quin mal ens assetja?
El cinisme de qui es creu molt intel·ligent.
I no ho és?
Més que intel·ligent, és idiota triar mitjans. El savi és qui sap triar els fins.
I quin fi seria savi?
La ingenuïtat apresa! Aquella ingenuïtat educada per preservar l’entusiasme i l’idealisme, i així continuar aspirant al millor.
Abans il·lusionats que cínics?
Sens dubte! Encara diem il·lús a l’il·lusionat, però... el que viu gaudint és superior al cínic, que estreteix la seva vida, idiota!
Però que gaudir no ens faci acrítics...
Però que ser crítics no ens faci criticaires, i veure-ho tot malament, i culpar sempre els altres de tot, i sermonar: el moralisme sol ser la sortida de qui no te res a aportar!
I estem aquí per ser feliços.
No. Aquí estem per viure de manera que ens
fem dignes de ser feliços.
Quin és el matís?
La individualitat, la flor més alta de l’evolució de la vida.
Des de quan hi ha individualitat?
Des del retrat modern: Rembrandt es pinta a si mateix en diverses edats... Et saps abocat a la mort, indigne destí! Però com a individu... prefereixes ser infeliç a la teva manera que feliç a la de tots!
Ahà, com el protagonista d’Un món feliç d’Aldous Huxley!
Això és, i així actuaràs perquè la teva vida sigui digna de ser viscuda.
Com es fa, això?
Tu posa-hi entusiasme, significat, bellesa, alegria, solidaritat, intensitat, consciència... Viu amb sentit esportiu: la vida és un esport d’alt risc, o jugues o no!
Vostè quan va començar a jugar?
Als 14 anys vaig sentir una vocació literària salvatge: vaig concentrar-hi totes les energies.
I ha escrit sobre...
Exemplaritat, individualitat, finitud, dignitat, estètica, ètica, ingenuïtat apresa, atenció, alegria, malacuditisme...
Malacuditisme?
Explicar acudits dolents! En comptes de riure’t d’un altre, estàs convidant l’oient que es rigui de tu! Jo n’explico... i els meus fills es riuen de mi: així endolceixo la meva autoritat paterna.
I els fills el continuen respectant?
La meva filla va dir una vegada: “No vull més acudits dolents!”. I quan va morir el meu pare, em va veure tan inconsolable... que em va dir: “Papa, explica’m un acudit dolent, va”.
Com es va consolar vostè?
Entenent que la imatge de la teva vida es completa només quan mors. La veritat és pòstuma. Però, mentre vius, encara hi ets a temps...
De què?
Veritat, en grec, és alétheia (“record”, “antioblit”), i la veritat d’una vida són una dotzena d’anècdotes... Així que la mort del meu pare va ser una invitació...
A què?
A canviar el meu desconsol per una aventura, l’aventura d’intentar viure una vida digna i bonica, la de preguntar-me: què puc fer jo per la imatge de la meva vida?
I què puc fer jo per la meva?
Afegir-hi colors, llums, contorns, formes, figures, perspectives... Intenta-ho. Tens l’exemple de la mirada cervantina: plena d’idealisme, humor i cortesia.
Idealisme, humor, cortesia.
Són valors civilitzadors! Shakespeare veu mesquins tots els seus personatges, mentre que Cervantes... els veu amb benevolència, compassivament. Cervantes és superior!
Què entén per idealisme?
Elevar-se cap al millor. I a Sobre l’entusiasme, lord Shaftesbury diu com evitar que l’idealisme esdevingui fanatisme: humor! Si no suportes la prova de l’humor, ja ets fanàtic!
Bravo! Bravo! Bravo!
En Cervantes, l’idealisme és sempre autoirònic: suporta l’humor. Eleva, doncs.
L’humor, pedra de toc de coses elevades? La literatura europea sol ser energumènica: trepitja l’altre, és antisocial. No en canvi Cervantes: és cortès, que consisteix a donar espai a l’altre. Cortesia és una de les paraules que més repeteix Cervantes!
“Arxiu de la cortesia”, elogia Don Quixot la ciutat de Barcelona. La imatge cervantina ajuda a civilitzar el present. T’ajuda a pintar la imatge de la teva vida. Si li prestes la teva atenció, te la tornarà amb escreix, amb interessos.
Ara l’hi presto a vostè.
L’atenció... és sagrada! Som éssers atencionals: on posem l’atenció és on som, això és el que som. Al que em fa atenció procuro tornar-li amenitat, bellesa, coneixement, diversió... o entretenir-lo. És el que fan els oradors anglosaxons.
I els oradors espanyols?
Són sàdics, ja que quan tenen un públic atent pensen...: “Heu caigut a la trampa, ara veureu!”. I avorreixen. Que desatents! Això és el que fan sovint els nostres polítics.