La Vanguardia (Català-1ª edició)
La directora de porno que es va enamorar de Barcelona
FARTA DE VEURE QUE LA INDÚSTRIA IGNORAVA EL PLAER DE LES DONES, VA VOLER DEMOSTRAR QUE ERA POSSIBLE UNA PORNOGRAFIA VISUALMENT BONICA, FEMINISTA I RESPECTUOSA
Pablo portava la seva filla a l’escola a la Vila Olímpica quan la mare d’un altre alumne li va preguntar a què es dedicaven ell i la seva dona. Va dir que tenien una productora, sense donar més detalls. Però la dona volia saber exactament el que feien. “Fem cinema eròtic”, va respondre. No hi va haver mirada de desaprovació, només curiositat per saber si les seves produccions s’assemblaven a les d’Erika Lust. “És que la meva dona és Erika Lust”, va dir Pablo. Aquesta era l’entrada d’una de les directores de cinema porno més influents a l’escola de les seves dues filles. Res de lletres escarlates al front sinó absoluta normalitat. “Aquella mare em va ajudar molt perquè em presentava a la resta de pares amb molt entusiasme”, recorda la directora des del seu despatx al Born.
Una no passa d’un dia a l’altre de llicenciada en Ciències Polítiques a la Universitat de Lund a directora estrella i icona feminista. La seva vida és la història d’una dona obstinada que en un moment donat se’n va adonar que li interessava la sexualitat femenina i que el plaer de les dones estava absent en els vídeos que corrien per internet. “Als seixanta i els setanta es feien coses molt interessants com Behind the
green door. S’aprofundia en els personatges i es notava que les persones que eren darrere de les càmeres eren creadors”, explica al seu despatx envoltada de fotografies sensuals, incloent un primer pla d’Angelina Jolie. Però als vuitanta i els noranta, amb l’aparició del vídeo, aquesta pàtina artística va desaparèixer a les produccions més comercials: “Els homes que tenien clubs d’striptease compraven càmeres per fer diners fàcils i no els importava ni el cinema, ni el sexe, ni les actrius, ni si les seves produccions no eren ètiques”. Amb l’arribada del nou mil·lenni es democratitzaria l’audiovisual. Amb una càmera i un ordinador es podia experimentar al marge de la indústria més mainstream.
Erika, que va néixer a Estocolm al 1977 amb el cognom Hallqvist, és filla d’aquest indie porn, en el qual es va endinsar gairebé per casualitat. S’havia enamorat de Barcelona el 1997 quan va arribar amb un autobús des de Copenhaguen (“llavors no existien les aerolínies low-cost i la meva beca no donava per a un bitllet d’avió”). Com que li encantava passar períodes de temps a la ciutat i era complicat trobar feines de ciències polítiques sense saber català, els seus amics li oferien feinetes en el món de l’audiovisual. Preparava cafès i portava el cotxe (“una vegada vaig portar Henry Thomas, el nen d’ET”) mentre estudiava i aprenia la professió. I, quan va ser el moment de dirigir un curt, es va adonar que volia explorar la seva visió del sexe. Amb el seu projecte actual,
XConfessions, explora les fantasies que proposen els seus seguidors amb uns objectius clars (també hi ha una versió soft en forma de webserie per presentar la seva visió del cinema per a adults a les persones menys properes al gènere). Farta de veure pel·lícules on les dones eren allà només per satisfer els homes i sense cap bellesa visual, ella explora el plaer femení, sense violència i assegurant-se que els valors de les produccions són positius tant davant com darrere de la càmera. No contracta actors o actrius que tenen problemes a l’hora de treballar amb actors d’un altre color (una cosa que es considera normal als EUA) o amb el col·lectiu LGBT. Li resulta important no només pels seus ideals sinó perquè la pornografia és una eina educativa: “Té la capacitat d’informar-nos, inspirar-nos i d’ajudar-nos a trobar la nostra pròpia sexualitat i entendre la dels altres, per això sento la responsabilitat de mostrar un sexe sincer, realista i amb respecte”.
Confessa que quan ha tingut problemes no ha estat per la seva professió sinó pels seus ideals: “M’han criticat molt més per dir que soc feminista que per fer porno. Em convidaven a ràdios i teles i em trobava mascles que es ficaven amb mi, que em deien feminazi”. Però aquesta visió li ha permès diferenciar-se i expandir-se amb l’ajuda de Pablo Dobner, el seu marit i soci, expert en màrqueting, que ha organitzat el negoci, ha sabut perfilar la marca i captar les inèrcies del consum amb Barcelona com a centre d’operacions.
És aquí on intenta rodar les seves produccions al mateix temps que observa com canvia la ciutat (“a la Vila Olímpica es nota molt la proliferació de pisos turístics”) i cria les seves filles de 7 i 10 anys. Elles saben que la seva mare roda “curtmetratges eròtics on la gent està despullada”. No és tabú. També saben que Erika les pot ajudar amb els deures de matemàtiques, anglès i castellà, però no els de català (“són elles les que me l’ensenyen a mi!”). I, parlant de l’escola, està convençuda que tindrà notícies ben aviat dels pares i mares dels seus companys de classe: “Si es publica aquesta entrevista, segur que m’escriuen per dir-me que l’han vist”.
A l’escola de les seves filles porten amb total normalitat la seva feina, alguns fins i tot la coneixien d’abans