Creatius i polítics

Mentre entrava a Palo Alto, és a dir, en el que va ser una fàbrica tèxtil, ubicada a Poblenou, pensava en els temps de la Barcelona olímpica i en Pasqual Maragall, que, quan era alcalde, va saber valorar, encara que no sempre, la veritable creativitat. Després, potser perquè abans havia escoltat a la ràdio del taxi un dels seus habituals i soporífers monòlegs, vaig pensar en el seu germà, actual conseller d’Acció Exterior i persona ressentida, que continua confonent la parida amb la creativitat. Per exemple, concedir la nacionalitat catalana a aragonesos, valencians i mallorquins. Compte, molt de compte amb aquest home de celles embolicades que lluita inútilment per emular el seu brillant germà. Un polític europeu em va explicar que, últimament, aquest home, dubitatiu i gran treballador de l’inútil, sol dir que “Abans, els Maragall lluitàvem per l’alliberament de les classes populars, ara lluitem per l’alliberament dels pobles”. Que parlés en plural no va ser el que més va espantar al polític europeu sinó la seva obsessió actual: l’alliberament dels pobles. A mi no m’estranyaria que aquest home es disfressés totes les nits de Simón Bolívar i fent anar una espasa sortís a la plaça Molina, que és davant casa seva. Per això sempre que travesso aquella plaça barcelonina i observo com un gos nocturn es pixa insolent al peu de l’estàtua del seu avi poeta accelero el pas. Temo veure aparèixer el nostre home al balcó tocat amb bicorn i brandant una espasa semblant a la del Llibertador.

Aquests dies, a Palo Alto, aquell conglomerat d’indústria creativa on operen unes 40 empreses, una exposició permet comprovar el molt i bo que els artistes, arquitectes i dissenyadors, com a Medina Campeny, Antoni Clariana o Mario Sans, han fet en aquell espai des de que, fa 29 anys, el que era una fàbrica en ruïnes va ser expropiada per l’Ajuntament i cedida per al seu ús als membres de la Fundació Palo Alto. Aquell somni creatiu es va anar convertint en un referent internacional, que ara, acabada la cessió municipal, pot desaparèixer per les condicions que imposa l’Ajuntament per renovar-la. Sospito que l’Ajuntament pretén que tots els problemes socials del barri els solucionin els empresaris de Palo Alto. I si no estan disposats a claudicar hauran d’anar-se amb els seus dissenys, maquetes, arquitectures i prestigis a una altra part. Palo Alto no només ha estat Mariscal, el del gos rar. Però així ho ha sabut vendre aquest valencià. I el seu germà, això em va dir un col·lega, va ser qui va tenir la dissortada idea d’instal·lar al recinte un mercat ambulant mensual. El que demostra, una vegada més, com de perillosos poden arribar a ser alguns germans, que és igual que s’anomenin Maragall o Mariscal.

Assegut en un banc, mentre observava la històrica xemeneia del vell recinte fabril, vaig concloure que l’únic que semblen saber fer aquesta gent del nostre Ajuntament és obligar els empresaris a convertir-se en oenagés. Només això. Perquè sembla més que evident l’odi africà que sent part del nostre ajuntament per tota la Barcelona de Pasqual Maragall. Odi que sembli voler confondre els empresaris amb els especuladors i amb l’anomenada pijería, és a dir, amb Mariscal, el del gos rar.

Sort, Palo Alto.

antoni clariana És un dels creadors que han fet d’una fàbrica ruïnosa el centre de Palo Alto

Antoni Clariana i Mario Sans en l’exposició de Palo Alto