La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El sud pot ensenyar al nord com reutilitzar i dur una vida més simple”
Al Brasil hi ha un terme que defineix l’especial habilitat que tenen els seus habitants més pobres per aprofitar materials insòlits i crear o reparar amb ells tota mena d’artefactes. És la gambiarra, traça per buscar-se la vida que compensa carències materials. La gambiarra explica també el treball de dos dels dissenyadors més avantguardistes del Brasil i reconeguts internacionalment, Humberto (1951) i Fernando (1961) Campana. El més gran d’ells, Humberto, va llegir, el passat 5 de juny, el discurs d’obertura de la Barcelona Design Week, coorganitzada, per primera vegada, pel Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i la fundació Barcelona Centre de Disseny (BCD). Ningú millor per obrir una edició que, sota el lema Revalorar, ha reflexionat sobre la manera de consumir i produir i com concebre dissenys que realment reverteixin en l’entorn i aportin servei a la societat. L’objectiu és assolir un futur sostenible.
Com estan els ànims al seu país, Brasil?
Sense esperança. Som enmig de dues forces fanàtiques. La classe mitjana demana honestedat, algú competent, tècnic, no polític. Els polítics al Brasil treballen per a les seves butxaques, no a favor de la població. L’esperança resideix en la gent jove no fanatitzada. Ara estem entre els esquerrans que són com els de Maduro a Veneçuela o la ultradreta que està contra els gais, contra l’avortament...
Fa vuit anys em va comentar que veia els Jocs Olímpics del Brasil del 2016 com una bona oportunitat per millorar la seguretat i l’educació...
Però no han servit per a res. A Barcelona van millorar la ciutat i van crear uns espais que encara es mantenen. Al Brasil molt del que es va construir està abandonat o no es va ni arribar a utilitzar. Ni tan sols es va fer el metro fins a un dels estadis. Tampoc no es va descontaminar la badia de Guanabara. Va ser una oportunitat perduda.
Continua pensant que les crisis són una oportunitat?
El Brasil sempre ha estat en crisi, i a més de crisi ara hi ha molta tristesa. Però hi ha una esperança, en el cas Lava Jato alguns polítics estan acabant a la presó i això no ha passat mai en la història del Brasil. Sempre s’ha pogut robar amb impunitat, però ara els jutges estan actuant contra la gent que està en el poder. El Brasil no és només futbol, samba i dones, és també un país amb consciència, on la població reclama els seus drets.
El seu treball com a dissenyador s’ha tornat més seriós?
He madurat. Soc menys naïf, i el meu treball és més conscient. Quan vam dissenyar la cadira Favela, no sabíem la dimensió d’aquell projecte. Es podia pensar que ens vam aprofitar de l’estètica del fenomen de la pobresa, però avui estem provant d’actuar respecte a la part menys privilegiada de la societat. El nostre treball ara és molt més conscient del rol respecte als que tenen menys privilegis.
No és un contrasentit utilitzar materials barats, gairebé trobats al carrer, per produir peces que són molt cares?
També fem dissenys democràtics. L’any passat vam llançar una línia per a una empresa brasilera, Tok&Stok. És cert que el 80% de la nostra producció són edicions limitades, però també que el 80% del que produïm ho manufacturen dones de presidiaris que viuen en faveles. Comprem també localment els materials.
Combinar luxe i misèria...
No és un pecat treballar per al mercat del luxe, sempre que darrere de cada peça hi hagi un significat. És un desafiament enorme ser ètic. Volem mantenir-nos fidels a la
nostra filosofia independentment de les empreses amb les quals treballem. I treballar amb l’elit permet invertir en altres àrees. Es tracta de crear un objecte sense sentir-me culpable d’haver-lo construït.
En què consisteix aquesta ètica que defensa?
Volem que el nostre treball tingui un retorn al Brasil, on falta inversió en educació. Tenim una petita escola per reivindicar l’artesania i conservar tradicions que estan desapareixent. Els que tenim privilegis, hem d’ajudar les comunitats i els joves menys privilegiats.
Com s’atreu, el jovent?
El Brasil té moltes mancances i el gran desafiament és seduir els joves, mostrar-los un univers menys claustrofòbic. Treballo a les faveles amb nens i joves de 8 a 13 anys. El primer dia els vaig preguntar què volien ser de grans, em van dir que traficants de droga. Són els exemples que tenen, el pare traficant, la mare prostituta, han patit abusos... Els primers objectes que van construir amb plàstic i cartrons, els materials que tenen a mà, van ser armes... No saben que existeixen bons models. És una feina constant, aquest és el desafiament.
Té al cap també un museu. Volem fer un petit museu al nostre taller del barri Santa Cecilia, a São Paulo, perquè tenim un patrimoni molt gran de 34 anys de treball. Volem reunir totes les peces.
Com neix la primera idea d’un projecte? Els meus projectes sempre neixen d’un material. Adoro els materials. És com un personatge que ha de ser transformat. De vegades em passo dos anys veient-ne un que he posat davant de la meva taula i li dic que em fascina però no sé què vull d’ell, dialogo amb ells, i un dia, paf!, de sobte tinc una sensació.
Hi ha algun material nou que l’hagi seduït?
Farem una exposició al consolat de Portugal a São Paulo amb suro. És fantàstic, és reciclable, ecològic, les plantacions d’aquesta escorça necessiten altres plantes per créixer... I m’agrada molt fotografiar llocs que visito i convertir-los en un material.
Quin material representaria Barcelona?
La pedra. Té muntanyes i la seva arquitectura està molt connectada amb la pedra.
És vostè més passional que racional?
Em connecto amb les coses amb el cor i amb l’estómac. Soc un híbrid d’artista i dissenyador. Crear em manté equilibrat mentalment. Quan estic creant es dissipa momentàniament el caos.
La globalització difumina les diferències creatives entre els països?
Aquest és el perill, perdre la identitat local. La sort és que el Brasil té una dimensió continental. Hi ha moltes tradicions, paisatges i climes i tenim la sort de tenir una barreja d’europeus, africans, orientals... A Llatinoamèrica hi ha una riquesa latent que no ha estat tan explotada i aquesta és la nostra sort. El sud té moltes coses per oferir al nord. Sabem com reutilitzar i dur una vida més simple, com Àfrica. Europa és previsible. El Brasil cada dia és una novel·la.
Com ha de ser un disseny per ser bo?
Adoro la bellesa, unir bellesa amb materials políticament correctes per vetllar pel futur. Seria la suma d’estètica, materials i futur. Futur encara que es treballi amb tradicions antigues.
La bellesa està per sobre de la funció?
L’ideal és unir els dos conceptes i aconseguir una cosa que emocioni i que millori amb el pas del temps... L’important és registrar el moment que genera una emoció, després el maduro i milloro. Per això faig fotos del que m’afecta.
Què té la cadira com a objecte que tots els dissenyadors n’han de fer una?
És perquè té quelcom eròtic, pel contacte amb el cos. Sensualitat, erotisme.
Quin és el seu disseny favorit?
El meu autoretrat és la prestatgeria Cabana. Representa els meus somnis infantils, quan volia ser un indi de l’Amazones. De nen no duia sabates i feia cases als arbres. Sento molt afecte per aquesta peça pels meus records d’infantesa.
És vostè un apassionat de la natura.
Tinc una hisenda a 6 km de la ciutat de Brotas, on vaig néixer, i estic aixecant pavellons verds, un disseny en creixement, com els que he fet de bambú. Sento una gran passió per la botànica. La meva parella i jo hem plantat 15.000 arbres autòctons perquè a l’interior de l’estat de São Paulo es prioritzen els monocultius de canya de sucre, de taronges, i jo vull preservar la diversitat, com el meu pare, que era agrònom. La meva idea és convertir-lo en un petit parc on la gent senti benestar.
Com es veu Humberto Campana en el futur?
Tinc 67 anys i vull ser jardiner, adoro veure créixer els arbres, això em manté sense estrès.