La Vanguardia (Català-1ª edició)
El menjar perfecte
Volia sobresalts. La classe d’estremiments i esgarrifances melodramàtiques que anhelava des de la infantesa, la classe d’aventures que trobava de nen a les pàgines dels meus llibres d’historietes de Tintín. Volia veure el món... i volia que el món fos com en les pel·lícules. Irracional? Massa romàntic? Desinformat? Insensat? Sí”. Rellegeixo aquesta declaració d’intencions al llibre Viatges d’un xef. A la recerca del menjar perfecte (RBA), d’Anthony Bourdain, el cuiner i escriptor que fa uns dies es va llevar la vida en una habitació d’hotel als afores d’Estrasburg. Des d’aleshores, col·legues de professió de tot el planeta no han deixat de penjar fotos a les seves xarxes acompanyats d’aquell personatge ben plantat de verb irreverent que va voler mostrar les entranyes del restaurant des del seu costat més fosc i que, com ha escrit Obama, ens va ensenyar a no témer el desconegut.
Bourdain deixa interessants reportatges televisius i llibres mordaços i suculents. En el pròleg del que he citat, li dedica a la seva parella unes línies, des d’una immunda habitació d’hotel de Cambodja en la qual escriu que la troba a faltar i que l’estima. “Trobo a faltar el gat. Trobo a faltar el meu llit, els Simpson a les set i a les onze. M’agradaria molt tenir a mà una cervesa fresca. Una pizza. Una mica de fetge picat de Barnerg Greensgrass. Vàters que no facin de dutxa”.
En aquella recerca pel món, Bourdain va ser un inconformista que lluitava contra la rutina. Fa anys va deixar escrit que no voldria veure’s “despatxant esmorzars en algun cafè de West Village, quan els genolls se m’afluixin i finalment tingui el seny fet pols”. Va viure intensament i, fugint del quotidià, gaudiria d’aquells instants aparentment irrellevants però màgics després dels que segurament es trobava el més semblant al menjar perfecte.