La Vanguardia (Català-1ª edició)
LES ENTRETELES DEL 57
Uns centímetres de tela eren en altres temps objecte de sobirà escàndol. I no parlem de minifaldilles. El 1957 encara no s’havia celebrat el concili Vaticà II (faltava un any per a l’elecció de Joan XXIII com a pontífex), però algunes coses estaven començant a canviar a poc a poc a les entreteles de l’Església. A França havia sorgit el fenomen dels “capellans obrers”, aquells que es posaven a treballar com qualsevol proletari per compartir la vida de les classes més humils de la societat, ajudar-los i comprendre’ls millor. Aquells capellans obrers no podien anar al tall amb el vestit talar (anomenat així perquè arriba fins als talons) i van començar a vestir una mica més de civil, no per passar d’incògnit però sí almenys per integrar-se una mica més. L’atreviment no va agradar res al cardenal primat de l’església espanyola, el català Enrique Pla i Deniel, home molt identificat amb el règim nacionalcatòlic, que llançaria severes admonicions contra aquests capellans “moderns”, recordantlos “l’obligació de l’ús de la sotana, el tullete o el manteo, o, almenys, l’esclavina”. El seu era tota una contribució al lèxic. Qui sí que ensenyava sense rubor els seus talons i fins els seus panxells era un altre català, Joaquín Blume, el gran gimnasta. Va ser el primer esportista espanyol que va destacar mundialment en una disciplina individual després de la postguerra, demostrant que malgrat els rigors del racionament, era possible per als espanyolets el miracle de brillar en la competició. Va començar l’any sent proclamat millor esportista del 1956 en la ja per llavors tradicional Nit de l’Esport i, al juny, va guanyar per novena vegada el títol de campió d’Espanya de gimnàstica. Eren premis que, malgrat la seva importància, no el rescabalaven del tot de la decepció que havia suposat no acudir als Jocs Olímpics de Melbourne, boicotejats per Espanya com a simbòlica protesta contra l’URSS per la invasió d’Hongria. Mesurava Blume 1,74 m. i pesava 71 quilos. Un cos equilibrat per a algú que havia de desenvolupar l’autocontrol com a virtut màxima. En una entrevista amb Del Arco explicava que el secret del gimnasta era “saber unificar totes les forces de tots els seus músculs a qualsevol exercici”.
Alguns se’ls admira en l’escena pública per la seva contenció, com a Blume, però d’altres el que es valora és la seva desmesura. Lola Flores sempre va ser més del segon que del primer. Aquell any es va casar amb Antonio González el Pescaílla, guitarrista seductor que ja en aquell moment col·leccionava dona (encara que el matrimoni havia estat sol pel ritu gitano), amants i fills. Per evitar l’escàndol es van decidir a celebrar les núpcies a una hora tan poc recomanable com les sis del matí. Així es regatejava els periodistes, aus molt nocturnes per aquell llavors. S’explica que en aquesta relació qui s’havia declarat havia estat ella i no ell, en una de les seves moltes exhibicions de caràcter. El casament, ja es veu, va ser de tot menys convencional, i a ell, per rematar, va anar la nòvia embarassada. Lolita ja estava en camí.