La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’eròtica del focus
En la Viquipèdia diu així: “Màxim Huerta (Utiel, València; 26 de gener del 1971) és un periodista, escriptor i polític espanyol”. Van bastar set dies, els mateixos que dura una grip, perquè aquest home bregat en informatius i xous taquicàrdics, propietari d’una mirada obliqua, es fes i desfés polític a causa de la notícia d’un frau fiscal al camí que va obrir el seu col·lega Borrell quan va seure en un banc dels acusats Lola Flores. Allà va començar la crucifixió pecuniària dels artistes, dessagnats per multes i interessos i adduint que no havia estat mai de matemàtiques. Quantes portades ha aconseguit ¡Hola! a fi de pagar els fraus perpetrats per gestors temeraris.
Fa quatre anys vaig ser testimoni de l’enamorament sobtat amb Pedro Sánchez en una tertúlia en el Válgame Dios, un restaurant-lounge la propietària del qual, Beatriz Álvarez, exerceix un protectorat d’artistes i gent inspirada, amants dels gin-tonics i la quinoa. Són assidus Óscar Mariné, Raul del Pozo, Carmen Rigalt, Fernando Grande-Marlaska o Pastora Vega. En aquells dies Podem era un imant a Madrid i passejava la seva gallardia de cafè filosòfic. Els vaig proposar portar Pedro Sánchez i preguntar-li sobre el nou socialisme, la cultura i el carrer. Luis Arroyo el va convèncer. I donant pas a una pregunta de Màxim, entre el públic, vaig entreveure la sintonia que brollava entre ells, selfie inclòs. Tenien molt en comú, a més de l’altura: és difícil saber què pensen quan callen.
La cultura de l’espectacle va dormir feliç la nit del nomenament. Per fi estava representada al cor del poder. Un ministre pop, afable, intel·ligent, obert, escriptor llegit i viatjat, encara que certes torres d’ivori es van estremir. “A què juguem?”, deien alguns intel·lectuals, “quin disbarat!”. El flamant servidor públic va estrenar per a l’ocasió vestits i sabates, fins i tot amb l’etiqueta. La precipitació sempre neix d’una voluntat il·lusionada. Portava el pes del repte assumit al rostre; la cuidada barba de dos dies, denotant accessibilitat i distensió. Va saltar la notícia bomba, i a les nou hores dimitia, en nom del seu amor per la cultura i el seu menyspreu davant la gossada. Hi va haver cert desafiament i dolor en aquest directíssim “i tots ho sabeu”. Oblidava l’avís de navegants de l’impassible Adenauer, que va sobreviure catorze anys al Bundestag: “En política l’important no és tenir raó, sinó que te la donin”. En la vida petita, és molt més fàcil: en el Válgame, el nou offMoncloa, ja preparen el seu come back home. Malgrat els afalacs que Bette Davis va dedicar durant anys a Katharine Hepburn, les dues reines coronades (per sis Oscars i disset nominacions entre totes dues) del cinema clàssic nordamericà sempre van ser rivals. Cate Blanchett li deu a Hepburn, a qui va encarnar magistralment a les ordres de Scorsese a L’aviador, la seva primera estatueta, i tot i això sempre ha estat més de Davis, de qui sembla subscriure lletra per lletra allò de “Hollywood sempre va voler que fos guapa, però jo vaig lluitar per ser real”. Allà hi ha el quid d’aquella qüestió tan comentada i viral de les imatges de les seves companyes embadalides davant la seva presència en rodes de premsa i catifes vermelles, de Kristen Stewart a Léa Seydoux, passant per Anne Hathaway, Rooney Mara o Sarah Paulson. No (ad)miran l’actriu, sinó la dona que no ha dubtat mai a declarar-se feminista, fins i tot quan l’etiqueta, ancorada en l’estereotip, no cotitzava a l’alça; la mare de quatre fills –tres de naturals i una adoptada, tots en comú amb el dramaturg i director teatral Andrew Upton, amb qui porta casada des de 1996– que s’escarrassa en conciliar malgrat rodatges i compromisos; a l’estrella que no ha dubtat a posar sense maquillatge ni retocs, compromesa amb la defensa de la dona real.
Però no només inspira els seus col·legues. Aflora un moviment d’adoració a Blanchett, encara que afortunadament mai no ha estat una it girl. Habituada al vestit masculí i al color, ha entès el vestir davant els focus com una feina, i per això confia en el clàssic vestit del poder d’Armani, fins a ser la seva ambaixadora global de bellesa. No sembla mai bronzejada, i practica l’humor sobre si mateixa. “Per a mi, les veritables icones d’estil són sempre aquelles dones que sempre han estat elles mateixes sense demanar perdó, la presència física de les quals i la seva estètica estan realment integrades de forma inconscient en allò que són, i les dones que saben que el seu aspecte no ho és tot, sinó solament una extensió d’elles mateixes”, ha declarat; una vegada més, per descobrir-se davant ella.
És en el caminar i en l’asseure’s, un estar en la vida a gust, senyora de si mateixa allà on vagi, com si estigués sempre a casa seva, deslliuri de servituds, on Cate es fa transparent. La seva capacitat de gaudir és la que la manté en la llum, sense cremar-se. Versàtil i segura, és una actriu que sap ballar sense gairebé moure’s. Somriu, i diuen que si ets al seu costat veus una pluja d’estrelles.
La seva mirada plàstica és més incisiva que molar, fins i tot còmica, i sap aguantar els flaixos més cruents DE LA SEVA BOCA sembla sortir només la veritat i el seu somriure sense bòtox ni silicona produeix embadaliment