Comparacions odioses

La recent dimissió de Màxim Huerta ha fet reflexionar Llucia Ramis sobre la relació entre els ingressos d’una persona i la importància de la feina que duu a terme: “Per saber si la teva és realment necessària, només cal que calculis fins a quin punt les retallades han afectat el teu sou. Si perceps una pasta, segurament te la paguen per motius que no tenen a veure amb la utilitat d’allò que fas. La vocació, creure en la professió, s’acostuma a curar amb diners”.

L’antropòleg anarquista David Graeber ha publicat un llibre titulat Bullshit jobs: a theory. Sosté que, com més útil és una feina, més mal remunerada està. Pensem en els transportistes, els bombers, els pagesos, els investigadors i professors. Què passaria si, de sobte, ja no existissin? I ara pensem en el que passaria si, en canvi, no hi hagués assessors polítics ni advocats financers. Imaginem una vaga massiva de relacions públiques o professionals del màrqueting. Haurien de fer-la a la japonesa i excedir-se en el seu afany, anunciant-nos alguna cosa sense parar. En cas contrari, obtendrien el mateix resultat que els banquers irlandesos als anys setanta: es paralitzaren durant sis mesos. I ningú no se’n va adonar.

Les feines absurdes solen anar acompanyades de titulacions absurdes, perquè en definitiva l’objectiu és mantenir-nos ocupats, segons Graeber. Per saber si la teva és realment necessària, només cal que calculis fins a quin punt les retallades han afectat el teu sou. Si perceps una pasta, segurament te la paguen per motius que no tenen a veure amb la utilitat d’allò que fas. La vocació, creure en la professió, sol curar-se amb diners. Un acaba la carrera volent ajudar tothom i, en incorporar-se al món laboral, entén que haurà de començar per salvar-se a si mateix. No és fàcil arribar a final de mes quan pretens viure a la ciutat.

Costa d’encaixar un discurs d’esquerres en una societat capitalista. Els nostres pares progres ens educaren perquè fóssim lliures i independents. Interpretàrem que això significava poder triar. Sense pensar-ho gaire i sense gaire esforç, simplement fent clic. I si no ens agrada, ho retornam. A la política passa el mateix. Des que hi ha intel·lectuals, existeix la crítica a la gestió cultural. És la cartera més complicada, atès que compta amb pocs diners i molts egos, que solen tenir la possibilitat de queixar-se públicament (en columnes d’opinió, en seccions de tele i ràdio, en gales de cinema o damunt de l’escenari, i a més atresoren un munt de followers i repercussió).

Les humanitats cada vegada hi caben menys, en un món cap a la robotització. No generen beneficis econòmics immediats, de manera que solen tractar-se com a ciències ocioses, sense massa respecte. Per aquest motiu la cultura comparteix ministeri amb els esports, com si totes dues fossin disciplines poc serioses. I d’aquí que, en un primer moment, hi posassin algú poc seriós al capdavant. Més enllà del motiu de la seva dimissió fulminant, crida l’atenció una dada: Màxim Huerta va defraudar 218.322 euros al fisc. El que vol dir que va arribar a guanyar més que això. Segons la teoria de Graeber, la seva feina seria, doncs, força inútil. Però hi ha una cosa que és encara pitjor: dedicar-se al mateix que ell i no tenir aquell sou ni d’enfora. Llavors és quan sospites que potser la inútil de debò ets tu.

Des que hi ha intel·lectuals, existeix la crítica a la gestió cultural; és la cartera més complicada