Els temes del dia

La possibilitat que els polítics presos canviïn la seva situació amb l’arribada del PSOE al Govern, i les dificultats del Macba per trobar un espai on expandirse al Raval.

LA transformació urbana empresa per Barcelona amb vista als Jocs Olímpics del 1992 ens va llegar una nova ciutat. L’obertura de l’urbs al mar, el traçat de les Rondes, i els nous barris, com la Villa Olímpica, van ser alguns dels seus millors fruits. Però aquella operació va tenir el seu reflex també a les zones més deprimides de Barcelona. Com per exemple el Raval. L’alcalde Maragall creia que aquell barri que tradicionalment havia estat el pati del darrere de la ciutat mereixia més bon tractament. Les bases del seu renaixement es van fixar en el projecte de remodelació de l’espai públic i rehabilitació d’edificis històrics completat a inicis dels anys vuitanta sota el lema “Del Liceu al Seminari”.

Des del primer moment, la cultura va ser el gran argument per recuperar aquest barri. El Liceu apareixia en el títol d’aquell estudi. Però avui tenim també en aquesta àrea equipaments culturals i acadèmics com el CCCB, la Filmoteca, la Virreina, diverses facultats universitàries o l’Escola Massana... Ara bé, potser l’equipament germinal, el que es va edificar de nova planta per constituir-se en un focus d’irradiació cultural, en un element generador del que al seu dia es va denominar metàstasi positiva, va ser el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Com tota institució cultural, el Macba ha anat evolucionant, ha passat diverses etapes, i ha expressat sempre una voluntat de creixement, motivada entre altres raons per la col·lecció permanent, que ha anat sumant peces i que no disposa encara d’un espai adequat per a la seva exhibició. Els gestors del Macba creien que havien trobat aquest espai anhelat en l’antiga capella de la Misericòrdia, situada al costat del museu, a l’altre costat del carrer Montalegre. De fet, havien fet ja els seus càlculs i sabien que podrien disposar d’uns 3.000 metres per desplegar folgadament la col·lecció que constitueix la seva senya d’identitat.

Però els plans museístics han ensopegat amb els propòsits de l’Ajuntament, que afirma que aquest espai, precisament aquest, és l’únic disponible al barri per ubicar un centre d’atenció primària. No hi ha dubte que la sanitat i l’educació públiques són pilars de tota societat avançada. Però un cert sentit de l’oportunitat i de l’ordre ens inclinen a pensar que serà difícil trobar, en l’àrea d’immediata influència del Macba, una dependències més adequades per cobrir les seves necessitats que les de la capella de la Misericòrdia. I, també que l’Ajuntament hauria de ser capaç de buscar i trobar en un radi més ampli, un local per al centre d’atenció primària.