La Vanguardia (Català-1ª edició)
El final de l’article 155 ha retornat l’activitat al Palau de la Generalitat.
La presa de possessió del Govern fa dues setmanes va suposar la fi de la intervenció i la represa de l’activitat a la seu presidencial
“Sortia al pati i no sentia ningú, era com ser en un palau fantasma”
“La gent va deixar de trucar, ho van entendre de cop: ‘no hi són’”
“Vam passar de cent a zero i calia ocupar-se en altres feines”
“Seguia tocant cada dia, però música recollida; era una situació greu”
“Ha estat dur, tot aturat, tristos i amb incertesa”
D’un dia per l’altre, la font del pati dels Tarongers es va quedar sense aigua, els telèfons van deixar de sonar, els llums dels salons nobles no es van encendre, moltes taules es van quedar buides i el silenci es va imposar al Palau de la Generalitat. El 27 d’octubre, el Govern central va intervenir l’Administració catalana, en aplicació de l’article 155, i durant set mesos el Palau es va quedar sense polítics. Però els funcionaris van continuar allà, atrapats en la mecànica administrativa, complint el seu horari sense poder exercir les seves funcions, presa fàcil de la tristesa i la incertesa en un palau pràcticament buit, en silenci i a mitja llum. La presa de possessió del nou Govern, fa dues setmanes, ha despertat de cop aquest edifici centenari. Ho certifiquen alguns dels que van viure sota el 155.
Anna Maria Reverté és des de fa trenta anys la carillonista titular de Palau. Semblant al piano, el carilló té dos teclats que es toquen amb mans i peus per activar els martells que colpegen un grup de campanes afinades. Reverté treballa dalt de tot de Palau, per sobre de les gàrgoles del pati, i de dilluns a divendres toca dues vegades al dia. La música se sent pel barri.
“L’època del 155 no es pot definir amb paraules. Vam acordar mantenir la rutina, tocar cada dia i els concerts de temporada, però el repertori era més recollit, per la situació tan greu que hem viscut”, assegura. Reverté explica que el carilló ha complert, amb tots els presidents, una funció de suport en els actes oficials, que es va perdre durant la intervenció. “Si ve un president, és rebut amb el seu himne i això dona un segell especial. El carilló és un instrument inusual i pràcticament només aquest es toca cada dia”, explica. Ha recuperat el seu repertori, que és molt ampli, des d’una suite de violoncel de Bach o música catalana, fins a Lady Gaga.
També han notat el canvi en les seves rutines, amb l’arribada del president Quim Torra, els seus assistents. Coneguts com a petis (del francès petit protocole), cinc persones fan torns per assistir el cap del govern català, de manera especial en les audiències oficials. Amb el 155 i sense president, la seva feina va perdre sentit. “Hem hagut de fer tasques que no ens tocaven, però que eren necessàries”, explica Iván Guerrera, que posa un exemple: “Si ve una visita, el president li ensenya el Palau i la nostra feina és acompanyar-lo i donar-li suport. Durant aquests mesos les visites guiades les fèiem per als ciutadans, en les jornades de portes obertes”.
“D’anar a cent per hora, vam passar a zero –resumeix Jordi Sala, un altre peti–. Amb el 155 he trobat a faltar amics, era dur veure les seves taules buides, passejar pel Palau buit i trobar a faltar els llums. Intentaves omplir la jornada, fer el que calgués”, assegura. Aquests mesos, repetien el gest simbòlic d’obrir al matí el despatx presidencial i a la nit el tancaven.
Els petis tenen un codi de timbres per marcar on és el president, a Palau, que se senten des de tots els despatxos. “Però aquests mesos passats no se sentia res, ni els timbres, ni l’aigua de la font, que ha tornat aquesta setmana. El silenci era la tònica, feia pena. Només sentíem el carilló, però no hi havia alegria”, valora Marta Corominas, de l’oficina d’atenció al ciutadà.
Amb l’aplicació del 155, els telèfons van deixar de sonar en aquesta oficina i no arribaven ni cartes ni correus electrònics. “La gent ho va entendre de cop, van pensar ‘no hi són’ i van deixar de trucar’, explica Roser Geli, que s’encarrega de l’atenció per telèfon. “El 155 va tenir un impacte brutal per a nosaltres, va ser molt trist. No hi havia cap moviment per Palau i la zona del despatx del president estava tancat, fosc, com una zona fantasma. Nosaltres passàvem la jornada aquí, imbuïts d’aquest ambient i teníem pocs canals de desconnexió. Però més d’un matí, apa, preníem una xocolata”, fa broma Isabel Campos, de la mateixa oficina.
El saló de la Mare de Déu de Montserrat, on hi ha el despatx del president, és en obres des de l’abril per canviar el terra i el revestiment de les parets. Fins passat l’estiu, Torra no podrà utilitzar-lo i ara es reparteix entre una oficina que han habilitat a Palau i el despatx de la residència oficial, a la Casa dels Canonges, a què s’accedeix per un pont sobre el carrer del Bisbe. Durant el 155, ningú no va utilitzar aquest habitatge. “El manteníem a punt, era netejar sobre net, tot i que vam aprofitar per fer-hi reparacions. La cuina estava tancada. Ha estat dur, tot aturat, tristos i amb incertesa. Entre tots manteníem alta la moral, però eren moltes hores i nosaltres sortim poc de la casa”, explica Gaietà Enrich, responsable de la residència des del 1998, amb un equip de nou treballadors.
Les secretàries del president també es van quedar d’un dia per l’altre sense feina. “Portem l’arxiu molt al dia i quan ens van dir ‘ens n’anem’ en dues hores teníem les caixes fetes. Però després ens vam haver de buscar tasques, com ara actualitzar la base de dades”, explica Rosaura Vela, que ha treballat amb tots els presidents des de Pasqual Maragall. “Aquests mesos, sorties al pati i no senties absolutament ningú, era molt trist, i a la tarda pitjor. Feia la sensació que estava sola, en un palau fantasma”, assegura.
“No sonava ni un sol telèfon –afegeix Inés Morilla, que es va reincorporar després d’una baixa maternal al febrer–. D’estar atenent trucades contínues a no tenir-ne ni una”. M. Àngels Martínez, també secretària del president, va acabar demanant que la traslladessin durant el 155: “Vaig dir ‘aquí no m’hi puc estar, amb aquesta tristesa m’agafarà alguna cosa, necessito anar a un altre lloc’”, assegura.