La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al parc Santander
Una part de l’electorat colombià, descontent amb els dos candidats que han arribat a la segona volta, es deixa temptar per l’abstenció
Una cosa queda clara al parc Santander, davant del Museo de Oro de Bogotà. Sigui qui sigui el candidat que guanyi les eleccions colombianes, molta gent quedarà descontenta. Han passat a la segona volta de les presidencials dos polítics, Ivan Duque i Gustavo Petro, que, per molt que intentin desplaçar-se al centre, es perceben com a extremistes.
“Duque és un home de l’expresident Uribe, i Uribe era responsable dels falsos positius”, diu Héctor Dueñas, que condueix (il·legalment) un cotxe d’Uber. Es refereix a la notòria política realitzada sota la presidència d’Álvaro Uribe d’oferir uns 2.000 dòlars al soldat que lliurava el cadàver d’un guerriller. “Els soldats segrestaven joves de Ciudad Bolívar (un barri popular al sud de Bogotà), els mataven i els posaven l’uniforme de les FARC”, explica Dueñas, que va votar el centrista Sergio Fajardo a la primera volta.
És un passat fosc que molta gent vol oblidar. Però al rival de Duque, Gustavo Petro, exguerriller i exalcalde de Bogotà, se li imputen acusaciones més fortes, segons les classes mitjanes conservadores: haver estat un admirador d’Hugo Chávez. “Els homes del petroli són Uribe, Duque, Maduro i Trump; jo no”, sol dir Petro. Però l’arribada de milers d’emigrants veneçolans a Bogotà és un problema per a l’esquerra. La compra massiva de vots per part de la dreta, també.
Tot i que Fajardo, exalcalde de Medellín, va aconseguir una forta pujada en les expectatives de vot als últims dies de la campava nya de la primera volta –el 27 de maig passat–, va quedar curt. Molts antiuribistes lamenten el resultat. “Fajardo podria guanyar, Petro no”, diu Dueñas, que havia organitzat una xarxa de suport a Fajardo. Petro va oferir un lloc al Govern a Fajardo, però li ha dit que votarà en blanc.
N’hi ha molts que faran el mateix. “No soc partidari de cap dels dos candidats; votaré en blanc”, diu el funcionari jubilat Segundo Narváez, de 78 anys, assegut en un banc davant del museu on els turistes esperen per fotografiar el prodigiós art orfebre precolombí, el que es va salvar de les foneries espanyoles.
“Vaig votar Uribe una vegada, però després me’n vaig penedir per tot el tema dels paramilitars i la corrupció, els negocis tèrbols del seu germà”. Però les polítiques de redistribució de Petro tampoc no el van convèncer. “La seguretat va empitjorar; els carrers es van omplir d’escombraries”, diu. Els permisos que Petro facilitar als venedors informals de la perifèria per muntar parades al centre de la capital van ajudar la gent més humil, però l’alcalde va perdre suport al sector formal de l’economia. “Jo aquí treballant de sol a sol i de lluna a lluna, i Petro dona els diners als delinqüents”, es queixa una cambrera al vell barri del Candelario que cobra el salari mínim 778.000 pesos (uns 240 euros) mensuals.
Es repeteixen els planys als mitjans de comunicació. “Duque és un populista de la dreta; Petro un populista de l’esquerra”, va sentenciar l’escriptor Juan Gabriel en declaracions a la premsa de Bogotà. Però els pobres de Bogotà –i són la majoria– no tenen tanta mania a la paraula populista. “M’agrada Duque però és més burgès; jo vaig amb Petro perquè soc pobre”, diu Carlos Arturo Rojas, de 64 anys, un dels enllustradors que treballen davant de l’estàtua de Francisco de Paula Santander, el mític general i company de Bolívar en l’alliberament de Colòmbia. “Petro va donar un bo per a la tercera edat i va obrir els menjadors populars”, afegeix. Només els enllustradors del parc Santander aconsegueixen veure el que tenen en comú els candidats: “Tots dos porten calçat italià”, diu Rojas.