Diumenge a Buenos Aires

Sense els carrers i els capvespres de Buenos Aires no es pot escriure un tango”, deia Borges de la ciutat que estimava tant, que es posava gelós si algú altre l’estimava. Certament, tota la ciutat respira una malenconia ferida, com si fos el paisatge d’un amor abrandat, eternament perdut. Ciutat de grans bulevards a la parisenca, i de barris perifèrics a la sud-americana, diríem allò dels contrastos d’una gran capital, que són certs, tant com és única en molts aspectes. És amable als parcs i els passeigs, i és abrupta als barris on s’acumula la pobresa estructural del gran Buenos Aires. Però a tot arreu és magnètica.

La passejo, indolent, la tarda de dissabte, a l’espera d’anar a gravar un programa per a la CNN del prestigiós Marcelo Longobardi. Després tindré un moment televisiu sorollós a l’Intratables d’América TV, una mena de Gran Debate de Telecinco d’altres èpoques, però encara amb més punyals en l’aire. I avui a migdia, l’honor de participar en el programa de la gran Mirtha Legrand, incombustible als anys, les modes, els canvis polítics i a les generacions que van passant per davant seu. Mirtha és tota l’Argentina, una diva de les d’abans que ha aconseguit mantenir-se inalterable a l’implacable instint destructor del temps. I per bé que fa un programa clarament antitelevisiu per a la televisió actual –un dinar d’una hora entre diverses persones que van parlant–, aconsegueix que tothom la vegi, tothom l’escolti i tothom parli d’ella. Res no li és aliè, ni li és indiferent, i malgrat el seu aspecte de venerable ingenuïtat, té un instint ferotge per al periodisme, capaç d’escodrinyar els secrets inconfessats dels seus convidats. No hi ha dubte que és, dels tres programes on aniré, el més temible, justament perquè sembla el més innocent.

Les ciutats i els seus passeigs… Buenos Aires és especialment passejable, sobretot per a l’estranger, que en gaudeix sense patir-la, quan es torna irascible. “Els argentins, l’estimem tant, que la patim tothora”, em diu l’exambaixador argentí a l’Aràbia Saudita, Luis Mendiola, un home tan elegant, que amoroseix cada paraula. A 10.468,96 km de distància (en línia recta) de Barcelona, Catalunya esdevé una tendresa sobtada, i m’imagino que no podria viure lluny de la petita pàtria que m’ha forjat com a ciutadana del món. La distància sempre és un mirall feliçment distorsionador, que empetiteix les misèries i posa focus a les grandeses, però sobretot poua en les emocions. Reconec la nostàlgia, i la tarda es torna tova, com un rellotge dalinià. Per un moment penso que no vull tornar: tanta lluita, tan dolor, tanta feina, tanta, tanta injustícia... Però només és una feblesa momentània, perquè el delit espriuà em té ferida, i estimo la pobra, bruta, trista, dissortada...

Buenos Aires em rescabala i em deixo seduir per la seva punyent atracció. Diumenge fred i, tanmateix, estranyament càlid.

M’imagino que mai podria viure lluny de la petita pàtria que m’ha forjat com a ciutadana del món