Canvi de clima

Des del moment que va ser nomenada ministra de Política Territorial, Meritxell Batet no s’ha negat a afrontar l’envitricollat assumpte de la reforma constitucional. No cal fer-se cap de les il·lusions possibles, però tampoc ens hauríem de posar la bena abans de la ferida.

Batet és vocal de la “comisión para la evaluación y la modernización del Estado autonómico” i les seves intervencions poden llegir-se al diari de sessions. La comissió es va constituir el 15 de novembre a les Corts. El seu president és el socialista José Enrique Ruiz Serrano i, segons va dir el primer dia el gat més vell de l’hemicicle, el seu objectiu és doble. Primer: l’avaluació del funcionament del model territorial i la seva regulació. Segon: la formulació de propostes per modernitzar el model. “Propuestas de distinta naturaleza y alcance, sin duda, pero que podrán exigir, si así lo acordamos, cambios en la forma de gobernar, en los procedimientos de adopción de decisiones y también en las leyes que regulan ese Estado autonómico, incluidos, con la atención excepcional que requiere, cambios en la propia Constitución”.

En una de les seves intervencions a la comissió, Batet va voler subratllar una dada: el 59% dels espanyols, segons el CIS, han expressat el desig de reformar la Carta Magna. “Desconocemos el sentido de reforma que quiere expresar ese 59%”, va reconèixer Batet per no predeterminar l’horitzó del canvi, però la dada en si mateixa li semblava prou significativa per afrontar el desafiament. Ara assumeix que encarar-ho pressuposa la construcció d’un consens i entén que la comissió podria ser l’instrument per fer-lo emergir. Primer de tot, doncs, caldria reactivar-la i sobretot cal eixamplar-la. Perquè ara mateix, passadíssimes totes les pantalles, cap diputat independentista no hi participa. Un gest governamental, emmarcat en aquest canvi de clima inimaginable fa un mes, els deixaria sense la gran coartada –Espanya és irreformable– per abstenir-se.

Consens i Constitució. Tòtem i tabú. Sovint la paraula consens, que cotitza a la baixa, s’ha usat com una poció màgica, sovint és una teranyina per inhabilitar el dissens i sovint actua com un significant buit per bloquejar qualsevol proposta de redistribució del poder (inclòs el poder simbòlic). Però sense consens, és a dir, sense predisposició a la cessió per a l’acord majoritàriament acceptat, no es pot pactar cap transformació. Com aconseguir-ne un de nou?

No és feina d’un dia, exigeix un canvi cultural i a la contra hi juga la tensió que alimenten agitadors i unilaterals –aquí, a Madrid o a Berlín–. Possibilitar el consens passa per desinflamar l’esfera pública. Abans que res demana la reconstrucció d’un marc de confiança de mínims entre tantes parts com sigui possible per tal que la negociació inclogui gairebé a tothom. Confiança de les institucions, tan trencada perquè no s’han complert les regles compartides, però abans i tot confiança de base entre persones, grups i comunitats per tal que la majoria pugui acompanyar sense trair-se les decisions que els polítics acabin liderant. Com es pot generar aquest clima de confiança? Primer de tot, escoltant. Cada vegada hi ha més gent disposada a escoltar. Escoltar per crear una comunitat de diàleg sense tòtems però sense tabús.

Al conjunt d’Espanya hi ha més d’una iniciativa en marxa. A Madrid, dimecres a Saragossa. Dos homes d’esquerra ortodoxa –Javier Tébar d’aquí, Javier Aristu d’allà– han començat a preparar unes trobades a Sevilla de cara al mes d’octubre. Es proposen d’establir una aliança informal entre un grup de catalans i andalusos per pensar solucions: “Dialogar para hallar un punto de encuentro o acercamiento que haga posible una renovada convivencia en un marco jurídico y político integrador de las diferentes opciones territoriales”. No és una música que soni gaire diferent del manifest d’acadèmics i intel·lectuals que es va donar a conèixer la setmana passada: “Frente a esa tendencia que desconoce que una España en libertad es una España en la que deben convivir los diferentes, somos muchos los que creemos que es posible renovar el pacto constitucional dentro de un espíritu de concordia, sin humillaciones, sin vencedores ni vencidos”. El contramanifest, plantejat des de l’òrbita de Ciutadans, evidencia que el diàleg s’ha obert.

Sembla que, assumit el problema i substituïts els actors principals, va consolidant-se la idea que la solució òptima és la renovació del pacte. La paraula és explícita al títol del document És possible renovar la convivència? És fruit d’una experiència emparada per dues plataformes confessionals: Entre Paréntesis de Madrid, Cristianisme i Justícia de Barcelona. Durant unes setmanes 11 ciutadans responsables han compartit preocupacions i, a la fi, han pogut articular una opinió des de la discrepància. Parlen de respecte a les lleis i, alhora, de reforma de la Constitució amb la convicció que els nostres “són temps d’igualtat de drets, no d’uniformitat de cultures ni de pertinences”.

Alguna cosa es mou. Aprofitem el moment. Amb el canvi de clima, s’està construint consens.

Sense consens no es pot pactar cap transformació; aconseguir-ne un de nou no es feina d’un dia

JO A