Trobar temps dins del temps

Aquesta ha estat la cinquena setmana dels horaris a Catalunya. Ha arrencat amb l’anunci de la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, de la creació de l’Oficina del Pacte per a la Reforma Horària, que haurà d’aplicar les mesures previstes a l’acord signat el 17 de juliol passat, i que deixa clar el compromís ferm del nou Govern amb el canvi de la nostra cultura social del temps.

Sens dubte això fa més propers els objectius del pacte pel 2025; i no en el pitjor sentit, en el sentit de fer més abastables les fites a aconseguir. Necessitem compassar el temps a la vida actual i als reptes que ens planteja; alhora que necessitem fer de l’organització social del temps una eina de llibertat, equitat i benestar. És així a totes les societats, però en el nostre cas hem d’afegir-hi la càrrega –molt feixuga– de les dues hores de desfasament horari amb la resta del món que arrosseguem des del franquisme.

Són moltes les coses que s’han dit i hem aprés entre totes i tots posant en comú moltes fonts de coneixement, però així i tot encara ens queda molt per explicar. Especialment en la dimensió de passar de les xifres –de l’anàlisi quantitativa, del tot imprescindible– a l’acoloriment dels detalls de les vides particulars. Un dels projectes que s’han presentat al públic aquests dies ha estat una iniciativa de l’Institut Català de les Dones i l’Associació Salut i Família, que deixa ben clar com n’és d’urgent la reforma; especialment i específicament, per a les dones en situacions de més precarietat econòmica i per tant, també, de les seves famílies. L’organització actual entrebanca les oportunitats de les dones de tenir cura d’elles mateixes en els aspectes més bàsics i centrals del sosteniment de la vida. I també es malmeten completament les oportunitats de tenir, no ja de passar, temps en família. Aquest temps, prou vegades, es redueix només a les hores de dormir, i no sempre les abasta totes.

Al nostre país, la pèssima relació estructural entre vida i feina afegeix i augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius amb menys benestar. No ens ho podem permetre; i molt menys al segle XXI, amb una diagnosi tan clara i contundent. L’organització actual del temps afecta directament els hàbits bàsics de supervivència: per a una part prou important de la població, greument; però també, de manera significativa, a tota la resta.