Prou de crispetes!

No soc pas cap cinèfil, més aviat tot el contrari. Quan em proposen d’anar al cinema, sempre miro de trobar una excusa o altre per escapolir-me’n. El cap de setmana passat, però, amb l’estrena mundial d’un film sobre dinosaures juràssics, no vaig poder dir que no.

Al seient just del costat, amagat rere un cubell gegant de crispetes, hi havia un home que pel que semblava feia molt que estava en dejú. L’olor ofensiva de crispetes atacava sense pietat les meves fosses nasals, mentre l’individu s’alimentava a ritme frenètic i sorollós quan tot just va aparèixer el primer dinosaure en pantalla. Malauradament, la sala estava ben plena i, malgrat que ho vaig intentar, no vaig trobar cap seient alternatiu que em permetés allunyar-me de l’incòmode veí.

He de reconèixer que en un moment concret vaig pensar que no estaria malament que el saure protagonista, que s’anava cruspint els dolents, es cruspís també la galleda de crispetes. Òbviament el meu desig no es va complir.

L’experiència d’una nit de cinema va ser per mi terrorífica i no pas pels sanguinaris dinosaures, sinó més aviat per culpa d’aquelles crispetes amb aspecte inofensiu, altament ofensives per als sentits.

Considero pertinent que els cinemes programin sessions lliures de crispetes per tal d’evitar que altres espectadors ens convertim en encrispats passius per culpa d’aquesta afició d’alimentar-se als cinemes.

MARTÍ GASSIOT GARRIGA

Barcelona