La Kímica de Donald Trump

La principal diferència entre Kim Jong-un i Donald Trump és que Kim Jong-un va arribar al poder per la via dinàstica i Donald Trump ho va fer gràcies al mal gust, i menys seny, dels votants americans.

Hi ha certes diferències físiques, això sí, per més que les seves tallades de cabells siguin igual d’originals. Hi ha diferències estètiques: Trump va amb vestit i corbata; Kim porta pijames. Però quant a la manera de ser i el concepte de lideratge són ànimes bessones. Trump té més en comú amb Kim que amb Barack Obama, o amb George W. Bush, o amb tots els seus antecessors a la presidència dels Estats Units.

Per a Trump va ser amor a primera vista quan es van conèixer a Singapur dimarts passat. Kim, no estem tan segurs. Però Trump va sortir de la trobada eufòric, l’únic que va faltar va ser que sortís corrents a cantar “the hills are alive with the sound of music”, com la novícia rebel quan obre el seu cor al capità Von Trapp.

“Hi va haver una gran química entre nosaltres”, va declarar Trump. “Conec gent amb qui no hi ha química. Per més que ho intentis, no hi ha manera. Nosaltres en vam tenir des del primer moment”.

Amb qui Trump no té química, o Kímica, és amb els que se suposava que eren els grans aliats dels Estats Units, els líders de les democràcies representades al G-7: França, el Canadà, el Japó, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. Va fugir enfurismat de la reunió que va tenir amb ells un parell de dies abans de veure Kim, tuitejant pestes sobre Justin Trudeau, el primer ministre canadenc.

És veritat que semblava que hi havia hagut química amb Emmanuel Macron, el president de França. Fins i tot es van fer un petó. Però això ha acabat malament. Macron el va criticar després de la cimera del G-7 i Trump no l’hi perdonarà.

En canvi la relació amb Kim ha seguit el guió d’innombrables pel·lícules romàntiques, aquelles en què les coses comencen malament però per fi arriba el feliç dia en què descobreixen que estan fets l’un per a l’altre. Fa uns mesos Kim va dir a Trump “vell ximple”, Trump va dir a Kim “grassonet baixet”. Ara Trump dedica a Kim cartes d’amor: “Té una gran personalitat. Té molt talent. És divertit, és llest, és intel·ligent. És un gran negociador... Tenim una connexió especial”.

El fet que Kim té el seu costat fosc només serveix per alimentar el respecte que Trump sent per ell, com es va veure en una entrevista dimecres amb Fox News. El presentador li va dir a Trump: “Vostè de vegades denuncia assassins. Kim Jong-un és un assassí. Executa gent .... ”. “És un home dur”, va respondre Trump. “Miri, quan un assumeix el poder en un país, un país dur amb gent dura, i quan reemplaces en el poder el teu pare, doncs no m’importa qui ets, quins avantatges tens. Si aconsegueixes fer això amb 27 anys, bé... només una persona de cada 10.000 seria capaç de fer-ho”.

O sigui, la ben documentada carnisseria que Kim du a terme al seu gulag asiàtic és un atractiu més per a Trump. Però seria un error pensar que es tracta d’un amor superficial. El que els uneix en el fons és que els seus passats són similars (tots dos van heretar diners i poder de pares tirans), els seus capricis, la seva paranoia i la seva fam d’adoració. Es va publicar fa uns dies un perfil de Kim a la pàgina web de la BBC. El que va cridar més l’atenció va ser la freqüència amb què es podria haver substituït el nom de Trump pel de Kim sense que ningú se n’hagués adonat. “La identitat de Kim és la d’un rei”, diu l’article de la BBC. “La seva autoestima és tal que no permet cap crítica o oposició de ningú. Qualsevol persona o país que el desafia o que s’oposa a ell s’enfronta a represàlies, sense cap excepció”.

Un acadèmic expert en Corea del Nord citat per la BBC hi afegeix: “Per a la família Kim, tothom és un potencial enemic. Els militars nord-coreans, l’alt comandament de l’exèrcit, el ministeri de les forces armades...” Perquè el comentari s’apliqui a Trump amb la mateixa validesa només cal canviar el nom de les institucions nord-coreanes per la CIA, l’FBI i el Departament de Justícia.

Un documental que va emetre la televisió nord-coreana aquesta setmana sobre la cimera de Singapur va assenyalar una altra característica que els dos líders tenen en comú. Va començar amb Kim acomiadant-se dels seus generals i ministres a l’aeroport de Pyongyang. Mai des de temps medievals no s’havien vist imatges d’una autohumiliació més abjecta o de terror encobert que en el llenguatge del cos d’aquells pobres homes. Una cosa força semblant es va veure fa uns mesos en una reunió televisada del Gabinet de Trump en què alts càrrecs de la gran democràcia dels Estats Units competien l’un amb l’altre per veure qui es podia desfer en elogis més edulcorats cap al seu senyor president.

Trump veu en Kim, d’una banda, el poder il·limitat que ell va tenir quan només presidia la Trump Organization i abusava de la llei i intimidava els seus empleats amb frívola impunitat; i veu, d’altra banda, la imatge del que ell va voler ser com a president dels Estats Units, sense la frustració d’haver de lluitar amb els representants del Congrés, amb els mitjans, amb els jutges o amb la Constitució.

Kim l’està ajudant a alliberar-se de les seves cadenes. Trump va trigar a veure-ho, però sembla que per fi ha entès que per llei un president dels Estats Units té molt més marge d’acció en el terreny internacional que en l’intern. Això l’ha animat a donar curs a la seva megalomania: una vegada i una altra abans i després de la reunió amb Kim, Trump es va referir a la seva intenció d’“arreglar”, o de “salvaguardar”, o de “pacificar” “el món”. Kim es va fer ressò de la seva nova parella de ball. “El món veurà grans canvis”, va declarar.

Canvis, si Trump se surt amb la seva, que poc que tindrà a veure amb els desitjos d’Europa, o el Canadà, o el Japó o qualsevol de les democràcies occidentals –la seva inclosa– els valors de les quals desdenya. Tot plegat sembla una comèdia surrealista o un malson del qual no despertarem fins que Trump abandoni la presidència. Quan serà? Qui ho sap. Les enquestes indiquen que la meitat del gloriós poble dels EUA continua venerant el seu Estimat Líder, que pot guanyar les pròximes eleccions presidencials, que Donald Trump podria arribar a ser més a prop de realitzar el somni de convertir-se, quan sigui gran, en Kim Jong-un.

Amb qui Trump no té química, o Kímica, és amb els que se suposava que eren els grans aliats dels Estats Units, els líders de les democràcies

representades al G-7 Kim està ajudant Trump a alliberar-se de les seves cadenes: per fi ha entès que per llei un president dels EUA té més marge d’acció en el terreny

internacional que en l’intern

ORIOL MALET