Els tiranosaures dominen la terra

Els mascles alfa segueixen aspirant a dominar el món i, en bona part, ho aconsegueixen plenament utilitzant armes prehistòriques. Tal com passa amb la porra i el cop de roc, la seva efectivitat és radical. Són totalment impermeables als nous lideratges tous, oberts al consens i horitzontals en el repartiment de responsabilitats i decisions. Indiferents també a moviments com els de la feminització de les direccions, la inclusió de minories, etcètera. De fet, són indiferents a qualsevol cosa que no sigui el seu interès personal. I, curiosament, segueixen sent apreciats, estimats i admirats per una legió de fans. Sobretot ciutadans espantats amb el canvi i la inseguretat, consubstancials a la vida mateixa, que es volen aferrar a l’home fort que els guiarà sense trasbals. Tant li fa que es diguin Matteo Salvini, ministre de l’Interior i líder de la xenòfoba Lliga italiana, o Donald Trump, president nord-americà. Els seus votants volen creure que els líders sense contemplacions ni dubtes són els que saben més bé on s’ha d’anar. En realitat, són només guies del seu interès, però a molts els agrada creure en miracles.

Estem envoltats d’exemples i de dinosaures pesants que fan trontollar la terra amb cada passa que fan. Aquesta setmana n’hem vist un en acció, perseguint una presa i jugant indiferent amb la resta de depredadors: el cas Lopetegui i la selecció espanyola. I és que a Espanya hi ha un dels espècimens més importants de mascle alfa: Florentino Pérez. Com a empresari i com a president del Reial Madrid, sempre guanya i deixa clar a tothom qui té la paella pel mànec. La contrarietat que el seu entrenador, Zinédine Zidane, li toqués el dos sense avisar, deixant-lo descol·locat per un moment, no podia quedar impune.

A Madrid corre la llegenda que a Florentino no se li escapa res, que sent créixer la gespa i que és el més llest dels taurons financers i empresarials d’allò que s’ha anomenat “empresariat del BOE”, el que depèn de l’obra pública i les concessions ministerials. La marxa de l’entrenador dels blancs, per sorpresa i a traïció, s’havia de tapar ràpidament amb una solució impactant.

I Florentino no ha defraudat. Emportarse l’entrenador de la selecció espanyola i entestar-se a anunciar-ho tres dies abans del seu debut al Mundial de Rússia, per no perllongar el buit de poder a la banqueta blanca, ha estat una urpada en tota regla. Al món en general, per si algú s’havia pensat que la fugida de Zidane era un signe de feblesa. I al nou president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, que, després de fer fora l’històric dinosaure Ángel María Villar, anava pel món, com es diu a Madrid, “muy subidito”, un nou gall al corral. Florentino li ha deixat clares les coses i, sobretot, qui mana de debò al futbol espanyol.

S’extingiran aquests dinosaures com va passar amb els vells rèptils que un meteorit va fer desaparèixer de la Terra? No ho crec. Com els seus precedents prehistòrics, sempre hi haurà una manera de seguir vius, encara que sigui gràcies al geni virtual de J. Bayona. Ells seguiran, parafrase-jant el vell Tiranosaure Rex dels Corleone, fent ofertes que ningú pot ni s’atreveix a rebutjar.

A Espanya hi ha un dels espècimens més importants de mascle alfa: Florentino Pérez, que sempre guanya