Educats, disciplinats i andrògins

Són joves, molts encara adolescents, canten gairebé sempre en grup i el seu aspecte és modern. Res a veure amb les formes de cultura tradicional asiàtica. Viuen a Corea del Sud, la majoria a Seül, però els seus referents musicals són lluny, a Occident: les estrelles mundials del pop, del rock, del rap o del hip-pop.

Els continguts d’aquesta forma de cultura audiovisual i els seus valors són molt semblants als de les bandes més comercials americanes, llatines o europees. Als videoclips hi ha molt consumisme i sobretot moltes cançons d’amor i desamor, capaces de generar ràpidament empatia amb el seu públic. “Els fans ens diuen que els nostres temes els han canviat la vida”, explica Kim Namjoon, el líder de BTS, conegut com a RM. S’eviten les cançons polítiques i s’imposen els temes tous i intranscendents.

Les bandes de k-pop no sorgeixen del no-res, de forma espontània, sinó que són productes comercials perfectament estudiats, creats per les grans companyies audiovisuals de Seül. L’onada coreana que comercialitza, a més de la seva música, el cinema, les sèries de televisió o la seva cuina es coneix com a

hallyu. Les estrelles del pop coreà se preseleccionen quan són molt joves i es preparen en organitzacions tutelades per la mateixa indústria. L’educació, el respecte i la humilitat, virtuts tan arrelades en cultures asiàtiques com la coreana o la japonesa, són alguns dels requisits indispensables.

“El respecte forma part de la seva cultura i es mostra també en les formes del seu llenguatge”, diu Guillem Martínez, fan del k-pop i estudiant de japonès i coreà. Els fans són tractats amb molt d’afecte pels seus ídols, amb l’estrella tractant de tu a tu els seus seguidors a les xarxes socials.

Els grups de pop coreà canten majoritàriament en la seva llengua. Fake love (BTS) s’ha convertit en el primer èxit en llengua no anglesa que ocupa el número 1 de les llistes d’èxits als Estats Units durant els últims 12 anys. Fins ara no ho havia aconseguit mai cap grup coreà. Els videoclips se subtitulen en anglès.

L’estètica de les seves estrelles és moltes vegades andrògina, amb maquillatge, joies i aspecte fràgil. L’amor per sobre de la sexualitat. Tot es cuida, fins a l’últim detall, especialment en les coreografies, espectaculars i perfectament estudiades.

“Una cultura tan hieràtica com la coreana adora les coreografies com a demostració de la disciplina i del treball”, destaca l’antropòloga Trina Milan. La força del grup explica precisament una de les característiques del fenomen: la banda és l’estrella, la col·lectivitat per sobre de la individualitat. Res a veure amb el pop occidental, en què s’imposen noms i cognoms.

La data de caducitat dels grups arriba quan els seus integrants s’acosten a la trentena. Tot passa de pressa: la fama arriba, es multiplica amb la força dels vídeos virals i cau. Per alguns dels cantants assumir l’èxit no és una feina fàcil. La mort al desembre de Kim Jong-hyun, vocalista de la banda Shinee, que es va suïcidar a casa seva, a Seül, va commocionar el país. “Ser famós probablement no era el meu destí. Per què ho vaig triar?”, va deixar escrit per acomiadar-se.