La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La medicina del XXI ha de sortir de l’hospital”
catedràtic de Bioètica i Política Sanitària U. Pennsilvània
Cal tancar llits. Caldrà tancar hospitals. Ja sé que és molt més difícil per als sistemes públics de salut perquè cal explicar-ho en unes eleccions, però al segle XXI el 75-85% de la despesa sanitària es dedica a malalts crònics i l’hospital és l’últim lloc en el qual cal tractar la cronicitat”. És el missatge rotund d’Ezekiel Emanuel, catedràtic d’ètica mèdica i política sanitària de la Universitat de Pennsilvània (EUA) i guru de la transformació sanitària que ve.
Va ser a Barcelona en les conferències Josep Egozcue que organitza la Fundació Víctor Grífols, dedicades als nous escenaris en assistència i investigació mèdica en un context d’envelliment i cronicitat.
Estarem més ben atesos a casa, encara que visquem sols? La solitud és un gran problema, és cert, però no el soluciona l’hospital. Tractar a casa dona bons resultats clínics. L’experiència als Estats Units d’aquesta atenció VIP a domicili redueix el col·lapse de molts serveis, rebaixa els costos en un 20%, també el nombre d’infeccions i complicacions. L’hospital no és un spa com de vegades creiem. És un lloc horrible on fins i tot costa dormir-hi i on no s’han de passar més de tres o quatre dies quan hi ha un problema agut. Però no serveix per recuperar-se d’un problema de salut amb què es conviu cada dia com els passa als crònics. L’atenció a domicili, a més a més, afavoreix la connexió social de les malalties i permet abordar el problema de la solitud. Això sí, es necessita un altre tipus de serveis.
Els professionals sabran treballar sense l’empara de l’hospital? Aquí no es troben pediatres per a atenció primària.
Faran falta canvis profunds en la formació, sens dubte, però és un camí inevitable. Al segle XIX els metges aprenien seguint altres metges de pacient en pacient. Al segle XX la medicina va créixer a l’hospital. Al segle XXI tornarem a formar-nos amb els pacients, a aprendre a escoltar d’una altra manera què li passa al malalt. També detectar aquelles necessitats socials i tot el que deriva de la solitud. Serà així a tots els països. En uns anirà més ràpid i en d’altres més a poc a poc, però anirà per aquí. El prestigi deixarà d’estar centrat a l’hospital. I podrem fer ressonàncies magnètiques des del mòbil. I l’atenció a la salut mental deixarà de ser un terreny a part.
Per què?
Perquè un diabètic deprimit controla pitjor la seva dieta, la seva medicació i la seva activitat física; després, el problema a tractar no és només la diabetis.
Sembla evident. Per què no s’ha fet? Primer, perquè tenim històricament una actitud molt supersticiosa davant la malaltia mental; segon, perquè no té gran prestigi professional; i tercer, perquè no s’havia estudiat que quan es tracten els problemes de salut mental de forma integrada es redueixen els costos.
L’objectiu sempre és reduir costos? Tots volem augmentar la qualitat de la nostra assistència i cal reduir els costos perquè la despesa sanitària només augmentarà. I caldrà buscar la manera de tenir diners per educar, per a infraestructures...
És inevitable que cada nou medicament es converteixi en una esperança que no es pot arribar a pagar? La gent espera millorar la seva salut. Hem augmentat l’esperança de vida gràcies a tractaments cada vegada més eficaços. Però
“Tractar a casa dona bons resultats clínics i redueix un 20% la despesa”
“Hauríem d’apostar perquè ningú no mori abans dels 75 en lloc d’allargar la vida”
no tot coneixement es tradueix en diners. Hem d’aconseguir un sistema més eficaç per permetre aquests nous tractaments per a més gent. Tot i que també cal incentivar altres opcions no tan cares.
Està justificat aquest creixement vertiginós dels preus? El problema en la investigació de nous tractaments està en sospesar d’una altra manera els riscos i els beneficis. I els comitès d’ètica ho fan molt malament. En la majoria d’avaluacions els professionals es deixen portar per intuïcions i la intuïció està carregada de biaixos. Si ets en un terreny familiar, tens sensació de control i minimitzes. I al revés. Ha passat a l’hora de parlar de ressonància magnètica o de proves d’al·lèrgies. Jo proposo una fórmula per avaluar de forma quantitativa els riscos que eviti l’arbitrarietat actual.
Vivim massa, oi? El que ens sobren són anys de vida? En això no hi entraré. Però l’esperança de vida no és una bona manera de mesurar la qualitat. En lloc d’això hauríem d’apostar perquè ningú no mori abans dels 75. Aquest hauria de ser l’objectiu. A partir d’aquesta edat, la majoria de la població ja ha aconseguit els seus objectius vitals.
No vol viure fins als cent anys? Ningú que ho hagi pensat de debò no vol viure fins als cent. El cos falla, la ment falla, s’acaba amb demència... I probablement ja s’hauran mort tots els teus amics.