La Vanguardia (Català-1ª edició)
La cultura, amb minúscula
Per què el noi de la tele, via Ana Rosa, es va apoderar del Ministeri de Cultura i Esports?
L’anomenen Màxim el Breu. Màxim Huerta, ministre de Cultura i Esports del Govern de Pedro Sánchez, amb prou feines ha durat set dies des del seu nomenament fins a la seva dimissió. Vaja, que ha batut el rècord entre els governs espanyols posteriors al franquisme. (Amb Franco, els ministres no dimitien: els cessaven). Però el que sorprèn del cas Huerta, per dirne d’alguna manera, no és la dimissió; el que sorprèn és la velocitat, del tot inusual, en què aquesta es produeix. Després del seu nomenament, un diari digital informa d’una condemna, recent (2014), per infracció fiscal, condemna que Huerta silencia davant el president Sánchez quan aquest li proposa de formar part del seu Govern. Per a Huerta, es tracta d’una qüestió, d’un assumpte personal, ja resolt, i que no té res a veure amb el seu futur com a ministre de Cultura i Esports. Però Huerta s’equivoca, oblida –si és que ho ha sabut mai o algú l’hi ha dit – que Sánchez, fa tres anys, quan era líder de l’oposició, va dir que faria fora “l’endemà” els membres del seu equip que es descobrís que haguessin creat una societat interposada per pagar menys impostos. Que és el que va fer Huerta, i no va ser l’únic, i per la qual cosa va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). Total, que el ministre Huerta, després de fer-se pública la seva condemna pel TSJM, després d’ignorar, o, no les declaracions del líder Pedro Sánchez, el 2015, sobre els que es mostren disposats a pagar menys impostos que els que han de pagar a Hisenda, no ha tingut més remei que presentar la seva dimissió. Una dimissió molt poc elegant, perquè el ministre, a més de parlar d’una
jauría que va contra ell i el projecte del president Sánchez, es retira després de declarar que ho fa perquè “estima la cultura i la transparència”. Perquè estima la transparència... I si tant l’estima, per què no li va explicar al seu president que havia estat condemnat pel TSJM per evasió fiscal?
De fet, el cas Huerta, o com en vulguin dir, m’importa un rave. Tret d’un parell de coses. La primera és que aquell amor per la “transparència” de què fa gala Màxim Huerta m’obliga a reflexionar sobre el poc interès de què fa gala, o no, el president Sánchez i el seu equip a l’hora d’escollir els seus membres. Què costava assegurar-se que el futur ministre de Cultura i Esports era una persona impecable segons les normes fetes públiques, tres anys abans, pel flamant cap del Govern? Per què l’equip del president Sánchez no es va informar –és molt fàcil– sobre les relacions, recents, del possible ministre amb Hisenda i el seu amor per la “transparència”?
La segona cosa que m’interessa d’aquest cas Huerta, o com en vulguin dir, és per què el president Sánchez i el seu equip es fixen en ell per ocupar la cartera de Cultura i Esports. Tenint en compte que Màxim Huerta és un home que ve de la tele, de Telecinco, d’El programa de Ana Rosa, per ser més precís, i que, gràcies a ell o a remolc d’ell és l’autor de mitja dotzena de novel·les que suposo que es venen bé (Planeta), no se m’acut pensar altra cosa que si el president Sánchez s’ha fixat en ell és perquè es tracta d’una figura popular, que té un munt de fans (fanàtics), cosa que és molt d’agrair quan un accedeix al Govern d’Espanya després de guanyar pels pèls una moció de censura, sense eleccions, amb una minoria parlamentària i aliats d’un dia sí i l’altre tampoc. Per què el president Sánchez va apostar per Màxim Huerta? Dit d’una altra manera, per què el noi de la tele, via Ana Rosa, s’apodera del Ministeri de Cultura i Esports?
El 8 de juny passat, el col·lega Francesc-Marc Álvaro, es formulava, a la seva manera, la mateixa pregunta. “Què ha de ser avui dia la persona que gestiona la cartera d’assumptes culturals?”, es preguntava el col·lega. “Un artista de prestigi, un pensador de referència, un gestor cultural d’èxit, una icona popular dels mitjans o un polític a qui li toca això com li podria tocar una altra cosa?”. I remata: “Cal recordar que Rajoy va ser, al seu dia, ministre de Cultura”.
Jo no m’atreviria a dir què hauria de ser avui la persona que gestiona els assumptes culturals, però sí qui els hauria de gestionar. Algú amb preguntes i respostes. Preguntes que poden arribar del mateix cap del Govern, que confia en el ministre que proposa per dur-les a terme. O al revés. Preguntes que poden arribar del ministre que proposa el cap del Govern i que aquell confia que li donin els mitjans per solucionarles. Preguntes? Doncs, la llei del mecenatge. Respostes? Portar-la, vingui d’on vingui, a bon terme, en benefici de la cultura d’aquest país. La Cultura, amb majúscula, no és Malraux ni Semprún, tot i que de vegades, sobretot quan Malraux arribava borratxo al ministeri, podia arribar a impressionar. Avui dia, la cultura, amb minúscula, és la feina ben feta de molts, fet que no és poca cosa.