Supervivents

JOAO. Dijous passat a la nit es va acabar l’última edició de Supervivientes (Telecinco), després d’unes quantes setmanes d’audiències estratosfèriques. Confesso la meva perplexitat: després de més de trenta anys veient i comentant en aquestes pàgines programes de televisió –mirant sempre d’entendre per quins motius agraden més o menys als teleespectadors i a mi–, he d’admetre que no entenc les claus de l’extraordinari èxit d’aquesta edició de Supervivientes. Què ha fet que tants teleespectadors prestin atenció a les peripècies de mentida d’uns falsos nàufrags en una platja caribenya fins a aixecar-les a quotes de pantalla d’un 30%, un cim d’audiència insòlit, reservat només a atractius partits de futbol i a esdeveniments molt singulars? És un misteri! Hi ha concursat l’exparella de Julián Muñoz, i un manso d’una filla de la Pantoja, i el cantant Francisco, i també Raquel Mosquera, que no han proporcionat episodis memorables. I, al final, ha guanyat aquest concurs de supervivència una noia pamplonesa, Sofía Suescun, que ha gallejat sexualment i ha discutit –a parts iguals– amb els altres concursants, una conducta insensata i temperamental que li ha reportat la victòria en aquest reality. Atrapa tant, però, l’atenció de tanta gent, aquesta conducta? Doncs potser sí. O potser la clau han estat la culomància i la mugromància practicades in situ pel mestre Joao, un vident amanerat i madur que et pronostica el futur mitjançant l’atent escrutini de la volumetria i els plecs de les natges o dels mugrons? No ho sé, confesso que no ho sé i gairebé m’alegro de no saber-ho.

630. Al conciutadà que s’acaba de llançar al buit des del balcó del seu pis perquè l’hi volien arrabassar, què li deuen importar els nostres patètics i emfàtics debats en tertúlies de tele i ràdio sobre política i futbol, dimissions i ministres, la unitat d’Espanya i l’acostament de presos independentistes, banderes espanyoles i llaços grocs, o qualsevol altra causa de les tantes i tan sorolloses i solemnes que ens entretenen? Això m’ha evocat una frase d’Emil Cioran: “Si sabessis les tragèdies d’un sol dia d’un insecte, que insignificants que et semblarien les teves!”. Considerats d’un en un, cadascun de nosaltres som aquest insecte: qualsevol gran debat es difumina davant la tragèdia petita, concreta i absoluta. Penso el mateix veient i sentint tantes tertúlies sobre la conveniència o inconveniència de rebre el vaixell Aquarius: en tinc prou de posar-me a la pell cremada i concreta de cadascun d’aquests 630 congèneres meus que floten en una closca a les aigües del mar –sabedors que poden morir en qualsevol moment– per entendre que agraïts que deu estar per cada dia que viuen cap a les persones que els van acollir, inclòs –primer de tot– cert governant que va dialogar amb la seva consciència o va calcular un rèdit electoral (què m’importaria, a mi, això si em permetés continuar viu!). I, per cert, deixarà de semblar oportunista o interessada una conducta compassiva i humanitària el dia que aquesta conducta sigui un hàbit corrent. Aquest dia tots els supervivents ho seran de broma –com a Supervivientes –inode debò, com els que veurem avui a la televisió.

Confesso la meva incapacitat per entendre l’èxit d’audiència d’aquesta edició de ‘Supervivientes’