La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Fleetwood Mac sensible
Poques històries del rock són tan sorprenents com la de Fleetwood Mac, un serial d’infidelitats i alienacions mentals regades amb alcohol que qualsevol guionista consideraria excessiu. Danny Kirwan va ser dels damnificats d’aquella tempesta emocional. Tot i ser dels membres menys coneguts, va tenir un paper fonamental: transformar el que era una exitosa banda britànica de blues en un dels grups de pop-rock més famosos de la història.
Kirwan va entrar a Fleetwood Mac el 1968 a través de qui era llavors el líder, Peter Green. Amb prou feines tenia 18 anys, però a Green l’havia impressionat la manera amb què aconseguia fer el vibrato amb la guitarra. Tot i que ja eren dues guitarres, Jeremy Spencer i ell, Green va decidir formar un quintet (els altres dos eren els que donaven nom al grup: Mick Fleetwood a la bateria i John McVie al baix).
El primer enregistrament amb ells va ser Albatross, el tema instrumental que els va portar al número u al Regne Unit. Kirwan a més va demostrar ser un notable compositor. Al seu primer disc, Then play on (1969), va firmar set de les cançons. Tot i això, per al següent, les coses ja s’havien començat a torçar. Green va patir una crisi que el va acabar portant a un centre psiquiàtric i a deixar el grup.
Kirwan va assumir més protagonisme compositiu –d’aquella època és Dragonfly, el seu tema més famós– i en els tres anys següents, va imprimir un suau estil rock que allunya el grup dels seus orígens. Mick Fleetwood, convertit en líder, no va veure malament el gir. La banda va decidir traslladar-se als Estats Units. Se’ls havia afegit la teclista Christine Perfect, que va agafar el cognom McVie, després de casar-se amb el baixista. L’altre guitarrista, Spencer, va desaparèixer el 1971, pocs mesos després d’aterrar a Califòrnia. S’havia unit a una secta anomenada Els fills de Déu.
La banda havia passat de tres guitarres a només una. A més, els seus discos, Kiln house (1970) i Future games (1971) van ser un fracàs. Llavors van contractar Bob Welch, un guitarrista de rock californià, amb qui van fer el canvi d’estil definitiu.
La nova alineació va durar poc. Kirwan era insegur i molt sensible. Més d’una vegada va acabar plorant mentre tocava. Aquella fragilitat la contrarestava amb drogues i alcohol, i quan Welch va entrar en el grup, l’addicció de Kirwan ja li estava creant problemes mentals. Durant la gira del 1972, en un moment d’ira abans d’un concert, va trencar la guitarra al camerino i va deixar plantat el grup. Mick Fleetwood el va acomiadar.
El seu substitut va ser Bob Weston, el breu, ja que es va embolicar amb la dona del bateria i també va ser acomiadat en pocs mesos. Bob Welch, una altra personalitat inestable –es va acabar suïcidant el 2012–, va sortir de la banda al cap d’un any. I és llavors quan van contractar el guitarrista Lindsay Buckingham i la seva parella, Stevie Nicks, formació amb la qual, a més de viure un embolic sentimental monumental, vendrien milions de discos.
Pel que fa a Kirwan, va viure tot aquell enlluernador èxit des de la pobresa. Va gravar tres discos, sense promoció ni actuacions, que van passar desapercebuts. Es va passar deu anys a Brixton com un sensesostre, sobrevivint en centres socials i amb els drets d’autor de l’etapa a Fleetwood Mac. El 1998 se’l va convidar a entrar al Rock and Roll Hall of Fame, amb altres membres de la banda. No es va presentar a la cerimònia. Va morir el passat dia 8. Mick Fleetwood, que encara manté el grup, en la seva enèsima configuració, va ser qui en va anunciar la mort.
Després de dirigir el grup del blues inicial al rock californià que els faria milionaris, es convertiria en un sensesostre