Protestants a Barcelona

Un estudi de Maria del Mar Griera i Anna Clot destaca la diversitat de corrents a dins dels 184 centres de culte de la ciutat

La commemoració dels cinc-cents anys de la Reforma protestant ha permès actualitzar una investigació sociològica que Maria del Mar Griera i Anna Clot han dut a terme sobre les esglésies protestants de Barcelona. Un estudi que mostra l’arrelament del protestantisme i un procés de normalització que encara té reptes pendents com la seva visibilització i el reconeixement social.

El primer que crida l’atenció és que dels 1.360 llocs de culte no catòlics existents a Catalunya, 725 són protestants (molt per sobre dels 256 musulmans o dels 118 dels Testimonis de Jehovà). Ara bé, som davant d’una confessió molt fragmentada amb una varietat de branques doctrinals, organitzacions i estils ben diferents. Com diuen les autores, “si hom decideix un diumenge al matí fer una ruta per les esglésies protestants de la ciutat, es pot passar de la celebració emotiva i plena de música de les esglésies pentecostals als cultes sobris i amb sermons de fort contingut intel·lectual i social de les esglésies del protestantisme històric i a les trobades silencioses dels seguidors de l’Església quàquera”. Hi ha, però, un denominador comú: l’única manera que el creient té d’apropar-se a Déu és a través de la lectura personal de la Bíblia i l’únic que pot fer per salvar-se és tenir fe. El pastor fa només d’intermediari, d’organitzador, però la seva autoritat no dimana de Déu. També coincideixen en el rebuig de les formes d’idolatria, cosa que els fa evitar la presència d’imatges de sants. Tampoc no tenen una autoritat doctrinal i organitzativa, fet que probablement ha provocat l’aparició de més diverses corrents. Dels 184 centres de culte a Barcelona (taula adjunta), un 66% pertanyen al moviment carismaticopentecostal, amb un fort creixement els darrer anys. El pes de la immigració ha fet que la llengua de culte sigui també molt variada. D’aquests 184 centres, en 102 la llengua habitual és el castellà, en 27 el català i castellà, i en 3 només el català, però també n’hi ha 9 en anglès, 3 en portuguès, 4 en tagal, 4 en xinès, 2 en rus, 2 en coreà, 2 en romanès... Aquesta diversitat prové de l’origen geogràfic majoritari dels seus fidels. Només en 56 la majoria són catalans o espanyols, mentre que en 54 són d’Amèrica Llatina, en 20 d’Àsia/ Oceania, en 10 de l’Àfrica subsahariana i en la resta d’altres zones. També cal destacar els lligams amb activitats en favor dels més desafavorits (gairebé un 40% realitzen tasques d’assistència social).

El protestantisme a la ciutat de Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona, també dedica un capítol a la trajectòria històrica del protestantisme barceloní d’ençà que James Graydon, un tinent retirat de l’exèrcit britànic, va obrir despatx a la Rambla per difondre la Bíblia. En aquells primers temps, la repressió sobre el protestantisme va ser constant. L’any 1877 eren 1.951 els ciutadans de Barcelona que s’atrevien a declarar-se protestants. Llavors hi va haver un creixement fins a la guerra civil, que suposa passar altre cop a la clandestinitat. I no serà fins als anys vuitanta que es produeix una represa, i ara amb noves esglésies.

Tot i així, es destaca la decepció pel fet que la democràcia no va suposar la desaparició completa dels estigmes sobre els protestants. Tampoc s’ha aconseguit resoldre el tema de les pensions als pastors a qui no se’ls reconeix el dret a cotitzar. Hi hi ha també una queixa permanent per l’escàs reconeixement del paper que històricament han tingut (aquí cal destacar el recent llibre de Josep Lluís Carod Rovira: Història del protestantisme als Països Catalans). Una altra conclusió és que tampoc s’escapen del procés generalitzat de secularització, més atenuat per la diversificació de confessions.