El futbol i els papes

La festa mundial del futbol ha començat. El Mundial s’ha convertit en un fenomen global, seguit fins i tot a les barraques més pobres del país més pobre. Hi ha milions de persones pendents del que passa als camps de Rússia. Entre elles, el papa Francesc, que és un seguidor reconegut del San Lorenzo i seguidor de la selecció argentina.

Messi va conèixer personalment el Papa l’agost del 2013, al Vaticà. A la sortida de la recepció el futbolista va confessar que havia estat un dels dies més importants de la seva vida. El Papa també devia experimentar una emoció especial saludant el seu famós compatriota.

En el curs del seu viatge oficial al Brasil, el Pontífex va fer servir un llenguatge futbolístic en una de les seves al·locucions.

JAUME PUJOL BALCELLS Va dir coses com aquestes: “Jesús ens ofereix una cosa més important que la Copa del Món”, “Jesús ens demana que juguem al seu equip”, “Quan se sua la samarreta mirant de viure com a cristians, experimentem en gran”, “Siguin protagonistes, juguin cap endavant, construeixin un món millor”.

Tot i això, Francesc no és el primer Papa aficionat al més popular dels esports. Karol Wojtyla, futur Joan Pau II, quan era adolescent va jugar de porter en el que després seria un equip de Primera Divisió, l’MKS Cracòvia, i una prova del seu amor per aquests colors va ser que el 2005, poc abans de morir, va rebre la plantilla. Amb tot, el futbol aviat va deixar pas a les seves dues grans aficions: el piragüisme i l’esquí.

Curiosament les millors reflexions sobre el futbol les va deixar Benet XVI, que no hi va jugar mai i no era gaire amant de l’exercici físic. Com és sabut, Joseph Ratzinger tenia excel·lents en els estudis en totes les notes excepte en gimnàstica, disciplina en què va rebre un suspens.

Benet es va plantejar la pregunta d’on resideix la força d’aquest joc. “El pessimista dirà que ja a l’antiga Roma hi passava el mateix. El crit de la plebs era panem et circenses. El pa i el joc són, d’una banda –es podria pensar–, l’única raó de ser d’una societat decadent, que ja no coneix metes més elevades. De l’altra, però, fins i tot acceptant aquesta explicació, continua sent insuficient”.

“Ens hauríem de preguntar llavors en què consisteix aquesta fascinació pel joc, que arriba a tenir la mateixa importància que el pa? Seria també una espècie d’anhelat retorn al paradís, la sortida de la serietat esclavitzadora de la quotidianitat i les seves preocupacions vitals, cap a la lliure serietat d’allò que no ha de ser i per això és bonic”.

“És una exercitació per a la vida. Obliga l’home, abans que res, a un mateix, a conrear-se, de manera que a través de l’exercici s’aconsegueix el domini personal, i a través d’aquí s’arriba a la superioritat, i a través de la superioritat, a la llibertat”.

Aquest domini de si mateix i la importància de jugar per a l’equip, una lliçó de solidaritat, són notes que admirem en els jugadors i que estan en la base d’un espectacle que serveixi perquè els països representats en el campionat de Rússia visquin també solidàriament els uns amb els altres a la recerca d’un món millor.

El domini d’un mateix i jugar per a l’equip són la base del futbol i són detalls que admirem en els jugadors