La Vanguardia (Català-1ª edició)
La gran batalla d’Ana María Matute
L’autora va estar 26 anys escrivint ‘Olvidado Rey Gudú’, ara amb dibuixos i notes inèdites
Ana María Matute (1925-2014) a començaments dels anys setanta era feliç. Vivia a Sitges amb el seu segon marit, l’empresari francès Julio Brocard, i havia recuperat la custòdia del seu fill Juan Pablo. Havent publicat nou novel·les, diversos llibres de relats i guanyat premis com el Cafè Gijón, el Planeta, el de la Crítica, el Nacional o el Nadal, semblava trobar-se en la millor època de la vida, tant en el terreny professional com en el personal. Va ser llavors quan va escriure una primera versió d’“el llibre que sempre havia volgut escriure”, una novel·la de fantasia medieval, Olvidado Rey Gudú. Però aquell llibre, la seva obra magna, no seria publicat fins a... 1996. Què va passar?
Dimarts vinent, Destino publica una edició especial d’aquella novel·la, amb dibuixos de l’autora –alguns, inèdits–, així com mapes, esquemes, esborranys, notes, correccions... Encara hi ha gent que no conegui ...Gudú? “Per descomptat –responen els editors–, molts dels joves que devoren Joc de trons o El
senyor dels anells sense conèixer aquest referent molt proper capaç d’enlluernar-los”.
La professora María Paz Ortuño, de la UAB, gran amiga de Matute des dels anys vuitanta, certifica que
“...Gudú l’escriu a Sitges. No té res a veure amb el que havia escrit fins aleshores i la gent, que no el llegeix fins el 1996, va creure erròniament que havia canviat d’estil amb els anys... però ja el tenia el 1970! El 1972 pràcticament estava acabat”. “Els llibres anteriors són expressió del realisme social de postguerra, però en aquest va desplegar tota la seva imaginació”, afegeix el fill de l’autora, Juan Pablo Goicoechea.
El 1969, Matute va publicar la novel·la La trampa, que culminava la trilogia Los mercaderes. Des d’aleshores, i fins al 1996, tan sols va publicar La torre vigía (1971), en realitat un tros d’Olvidado Rey Gudú que va decidir finalment esqueixar, i alguns relats. Es calcula que ...Gudú ha venut uns 300.000 exemplars només en castellà. La nova edició inclou uns plecs amb els dibuixos, notes i esquemes de l’autora que es conserven al fons Carmen Balcells de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares: manuscrits amb correccions, arbres genealògics, els primers índexs, notes soltes de coses que de sobte li passaven pel cap... i fins i tot dibuixos que li encarregava al seu fill, aficionat a les batalles. Impressiona la qualitat de les il·lustracions fetes per ella –no tan sols esbossos, sinó olis i aquarel·les–, algunes inèdites i altres ja aparegudes en una edició especial a finals dels noranta –també s’havien exposat a Alcalá quan li van donar el premi Cervantes–. Els editors han fet una petita selecció de tot aquest material. En una versió més àmplia, a què ha tingut accés aquest diari, destaca una anotació feta a boli a la portada de la novel·la: “1975-1977 : “El buit”. A quin buit es refereix Matute?
“A la depressió –respon sense dubtar el fill–, que es va produir abans de la separació del seu segon marit, Julio Brocard. Va ser un procés molt llarg que es va estendre al llarg dels anys setanta i vuitanta. El seu psiquiatre va ser el doctor Planas, especialitzat en el gremi d’escriptors”. No és cert, doncs, que el seu enfonsament anímic es produís després de la mort de Brocard el 1990, com es repeteix encara sovint.
“No li agradava parlar del que anomenava el forat negre –confirma Ortuño–, que la va assaltar en el millor moment de la vida, sense problemes econòmics ni de cap tipus. Un dia, li vaig regalar Aquella visible foscor, el llibre en què William Styron parla de la seva depressió, que el va atacar al cim de la seva carrera, i, després de llegir-lo, em va dir: ‘Això és el que em va passar a mi, ningú no ho ha definit tan bé’”.
A més, Matute esgrimia dos tipus de raons per no acabar el ...Rey Gudú. D’una banda, perfeccionistes,
Una nova edició inclou il·lustracions i manuscrits de l’escriptora i el seu fill En una portada marca “1975-1977: el buit”, en referència a la depressió que va patir No tan sols dibuixava: construïa maquetes, fabricava joies, feia mobles, vestidets... Un mapa situa el regne d’Olar d’Eslovàquia i Hongria fins a Suècia, Nàpols i Ucraïna
“sempre creia que podia millorarlo”, diu el seu fill. Per una altra, estratègiques, “opinava que ni el públic ni el món literari no estaven preparats per a un llibre així”, apunta Ortuño. El cas és que, una vegada torna el seu fill dels EUA cap al 1993, i s’instal·la a viure al mateix edifici que Matute, amb la seva esposa cubana, Marisol Miranda, s’incrementa la pressió. “Mamà, sembla mentida, aquest llibre formidable ha de sortir”, li deia ell. Al pressing familiar es va afegir el de la seva agent literària, Carmen Balcells, que la va finançar en les etapes més dures. “Balcells la va segrestar –comenta Goicoechea–, literalment, se la va emportar a casa seva i la va tancar, ‘no surts fins que no acabis’, li va dir, posant-li tot el personal de l’agència a la seva disposició”.
“Escrivia com si vomités –explica Ortuño, primer ho abocava tot molt ràpid i després es passava una eternitat corregint”. A les pàgines ara rescatades es veuen infinitat de cor-
reccions sobre allò escrit a màquina –“sis o set revisions cada cop”–, amb guixades amb retolador grui- xut, coses esborrades, trossos enganxats, notes a mà, ús de colors, canvis d’ordre... Lola Cruz, que amb Celia Torroja, va ser l’editora de la primera edició d’Espasa, recorda que “treballar aquell text va ser una tasca divertida i dificultosa. Al escriure’s durant més de 20 anys, calia unificar-lo, vigilar que no hi hagués errors temporals, per exemple que es mantingués la diferència d’edat entre Gudú i la seva mare, que de vegades no quadrava, aquestes coses”.
“No tan sols dibuixava mentre escrivia –prossegueix Ortuño–, fabricava joies, construïa maquetes de poblets, feia mobles, vestidets de nina, casetes, tallava fusta... tot, relacionat amb l’univers de ...Gudú". El fill confirma “una fúria obsessiva pel bricolatge, semblava una garsa recollint tot el que brillava. Encara tenim un calaix medieval fet per ella, de fusta, amb ferros i dibuixos. A la meva cosina Pilar, li va fer tot un ballet rus en retallables”. Ortuño recorda que transportava l’original de la novel·la en un carretó de fusta amb rodes que es va construir ella.
Un dels dibuixos rescatats és un mapa d’Europa on s’aprecia quin territori ocupa exactament el regne fictici d’Olar, on passa la novel·la. Amb un nucli centreeuropeu, al nord de Grècia –per Eslovàquia o Hongria– es va expandint fins a arribar, pel nord, a Suècia; Nàpols, pel sud, i les estepes d’Ucraïna a l’est. L’important no és només que Olvidado Rey Gudú veiés la llum sinó que, com explica el fill, “es va desbloquejar, va continuar escrivint, va ser una catarsi”. Hi va haver tres novel·les més i diversos contes.