Hipèrbole o ximpleria

Arco va fer un favor a l’artista polític Santiago Sierra quan, al febrer, va censurar la seva obra Presos polítics i va forçar a retirar-la de l’estand de la galeria Helga de Alvear. No cal dir que la decisió d’Arco va ser errònia, rància i inadmissible; un tret al peu d’una fira que es vanta del seu cosmopolitisme. Tampoc no va estar brillant la galerista, que hauria d’haver muntat un sidral en lloc d’acatar la censura. Qui sí que va guanyar va ser Sierra: el succés va donar nova empenta a la seva carrera, ja rica en escàndols similars. Tants que no sabria atribuir la seva paternitat a la intolerància aliena, a l’accident o a l’astúcia del creador. Sierra és dels que busca o dels que troba?

L’escàndol va afavorir Serra, perquè va propiciar la compra de la seva obra per l’empresari català Tatxo Benet, que en va pagar 80.000 euros i la va enviar tot seguit a una “gira de la llibertat” per diversos museus... I també n’han tret profit d’altres. Com els sobiranistes, que han inclòs el cas en la seva llista de greuges, perquè Junqueras i d’altres figuren entre els presos retratats per Sierra.

Com més s’enverina la batalla amb el pèrfid centralisme, menys necessari els sembla als independentistes dir tota la veritat i res més que la veritat. Així, els polítics presos per haver vulnerat la llei ens són presentats com a presos polítics. Així, la democràcia no existeix a Espanya (malgrat que es pot tombar un govern amb una moció de censura). Així, tal democràcia és de baixa qualitat (comparada amb quina? Amb la de Puigdemont, que deu ser premium?).

En aquesta guerra, com en totes, hi ha danys col·laterals. Per exemple, els referits a criteris de qualitat artística. Juanjo Puigcorbé, que va dimitir recentment i que va aparcar la seva prometedora carrera actoral per enrolar-se a ERC, gest gratificat amb un càrrec cultural a l’Ajuntament i un altre a la Diputació, va fer una comparació estrident (i errònia) en presentar Presos polítics al CCCB. Va venir a dir que l’obra de Sierra –una sèrie de fotos pixelades de diverses víctimes dels rigors estatals– era comparable als Afusellaments del 3 de maig de Goya, el Gernika de Picasso o La càrrega de Ramon Casas. I es va quedar tan ample.

Puigcorbé té dret a dir això? Com a particular, sí. Com a responsable cultural, no. Almenys, si aspira a no fer el ridícul. Les tres obres esmentades, i en particular les de Goya i Picasso, són d’una intensitat i un dolor monumentals. Les imatges reproduïdes mecànicament per Sierra manquen completament de tals atributs. Tampoc no és comparable el tracte que els va donar el poder al seu dia: el Gernika va ser un encàrrec governamental. I és molt probable que la fama de Presos polítics s’esvaeixi molt abans que la de les obres de Goya i Picasso. En efecte, el temps ho posa tot a lloc. Però, mentrestant, hem de sentir paraules com les de Puigcorbé, que uns qualificaran d’hipèrbole i d’altres, potser més precisos, de ximpleria.

Es fa difícil precisar si els escàndols de Sierra són fruit de la intolerància, l’accident o l’astúcia