La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dia d’execució a Huntsville
Em semblava imprescindible situar el lector i aclarir que la pena de mort era irrellevant en la campanya (el duel electoral George W. Bush-Al Gore de l’any 2000).
No vaig tenir temps de concertar entrevistes; senzillament vaig conduir en un cotxe de lloguer fins a Huntsville, convençut que al penal hi hauria algú que m’atendria. El reportatge era evident. Mentre a Houston hi ha una potent indústria sanitària que cura, investiga i salva vides de tot arreu, a només 120 quilòmetres al nord s’hi erigia una presó especialitzada a matar gent de manera freqüent i reglamentària, espantosament reglamentària.
A mig matí em vaig presentar a Huntsville, una població confortable de 35.000 habitants, amb velletes conduint un Cadillac o un Oldsmobile, motels de carretera molt nets i el seu petit museu sobre delinqüents llegendaris amb metralladores a l’estil Bonnie i Clyde, una de les últimes cadires elèctriques i una cel·la a escala real: “Feel what it looks like inside!”.
El penal de Huntsville té solera. Creat el 1844, aquest 1 de novembre allotjava ni més ni menys que 453 condemnats a mort (entre els quals només hi havia set dones). Em proposava de deixar clar que Texas és un dels estats que menys marge de maniobra permeten al seu governador a l’hora d’indultar condemnats a la pena capital, perquè és un dels més escèptics respecte a l’autoritat federal, percebuda com una intromissió en la seva manera de viure. Així doncs, és gairebé impossible que un detractor de la pena de mort sigui elegit governador a Texas.
Al presidi em va atendre un funcionari del Departament de Comunicació, molt professional. Potser de jove havia estat periodista, tot i que ho dubto. Parlar amb ell suposava una oportunitat d’or per contrastar tots els tòpics sobre una execució als Estats Units: les apel·lacions, els indults d’última hora, les escenes finals...
De sobte, i sense donar-hi importància, el portaveu del penal va dir:
–Aquesta nit tenim una execució.
La informació em va glaçar la sang. Era una notícia excel·lent per al meu reportatge. No ens enganyem, vaig sentir un neguit precisament per això: en qüestió d’hores la mort d’un ésser humà es convertiria en una matèria primera informativa boníssima. Crec que vaig caminar flotant tot el dia.
El funcionari va tornar amb un dossier complet sobre el protocol de l’execució: Jeffrey Dillingham, 27 anys, blanc, condemnat a mort el 1992 –als 19 anys– per l’assassinat d’una dona a qui va degollar després de lligar-la de mans i colpejar-la, al costat del seu marit, que va salvar la vida de miracle.
Una filla de la parella havia ofert a Dillingham un milió de dòlars per l’encàrrec.
–A l’execució hi assisteixen cinc periodistes.
Durant uns minuts vaig sentir vertigen, i no és literatura. M’estava convidant a acreditar-me i assistir, a les sis de la tarda, a l’execució? Em va ensenyar la sala disposada per al còctel letal, els seients per als mitjans de comunicació, els familiars de les víctimes, els testimonis...
I si m’ofereix una plaça? Sé que l’hauria acceptat, tot i que era l’última cosa que volia: presenciar la mort de Jeffrey Dillingham. Sabia que hauria estat la meva obligació. Punt final. No hi ha altre a fer. L’oferiment, però, no va arribar mai. Les cinc places estaven assig-
M’estava convidant a acreditar-me i a assistir, a les sis de la tarda, a l’execució de Dillingham?
nades a mitjans de comunicació dels Estats Units que es comprometen a donar totes les dades als mitjans que no han pogut assistir a causa de la limitació de places.
L’asèpsia era descoratjadora, i allà no hi havia lloc per als sentimentalismes. Vaig preguntar al funcionari si era cert que al condemnat a mort se li pot negar fumar un cigarret abans de l’execució, com havia llegit sense acabar-m’ho de creure.
–És cert, sí, no pot fumar: va contra el reglament de la presó.
A la ciutat tot seguia el seu curs, i aquella normalitat resultava indigerible. Abans de tornar a la tarda a la presó per continuar des de fora aquell protocol funest, vaig comentar desassossegat la prohibició absurda a la recepcionista del motel on m’allotjava, jove i atractiva, convençut que compartiria la meva tristesa, a diferència de les treballadores del museu de la població, partidàries, vaig deduir, de la pena capital que tanta fama donava a Huntsville.
–Hi ha una execució avui? No ho sabia, n’hi ha tantes... –va exclamar, i va continuar amb la seva rutina–.
Camí del penal plovisquejava. Allà, un grapat d’activistes contra la pena de mort esperava –amb 15 espelmes enceses– el que era inevitable. Formaven un altre grupet els amics i familiars de la víctima que no havien pogut accedir a la sala. La façana de maó vermellós estava coronada per un rellotge, que dramatitzava el pas dels minuts. No perdia l’esperança que arribés un indult in extremis, com a les pel·lícules.
De sobte, sorpresa! La competència: Albert Guasch, corresponsal d’El Periódico a Nova York. A ell tampoc no li va haver de fer gràcia veure’m. Va ser un sentiment passatger: l’Albert era un individu maquíssim i un periodista excel·lent.
Finalment, els testimonis van abandonar el penal. Cas tancat. El Departament de Comunicació va facilitar un informe detallat de l’execució. El sopar decebia, però s’ajustava al pressupost (no és cert que hi hagi barra lliure): una cheeseburger, large French fries, lasanya amb dues llesques de pa d’all, quatre unces de nachos, tres pastissets de canyella, cinc ous remenats i vuit pintes de llet amb cacau.
La injecció letal va costar a l’erari 86,08 dòlars.
L’únic reconfortant va ser la declaració final de Dillingham, en què demanava perdó al marit, pregava clemència a Déu i donava les gràcies als seus pares: “No podria haver demanat dos pares més bons que els que he tingut”.
Vaig pensar en Salvador Puig Antich. I en Albert Camus, el pare del qual va tornar malalt d’una execució pública a Alger. No he oblidat la jornada, ni aquella forma tan transparent i ben organitzada de matar un ésser humà. Ningú no és perfecte; els Estats Units tampoc.