La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El millor material te’l dona la gent imperfecta”
Joaquim Luna, autor de ‘Quina tropa!’
Hi ha mestres en periodisme difícils de classificar. Són rigorosos i brillants, meridians i contradictoris, respectuosos i gamberros, conscients que algunes de les coses que escriuen poden apassionar o irritar. Estimen les causes perdudes i la seva lírica. No els agrada manar ni ser manats i resulten, en fi, versos lliures. Joaquim Luna (Barcelona, 1958) ha estat tot això i, a més, corresponsal de La
Vanguardia a Hong Kong, Washington i París. Publica Quina tropa! (Destino) –¡Menuda tropa! (Península)– en què evoca la seva trajectòria. “Aventures i desventures d’un periodista divorciat” amb nostàlgia per les redaccions on un bevia, fumava, treballava i estimava.
Dedica el llibre als seus pares i al seu fill i demana perdó per les hores que el periodisme li ha robat. Reconec que la força de la passió pel periodisme ha passat moltes vegades per sobre de la meva vida privada. La vocació és un privilegi. I mira, jo llegia Tintín...
Va estudiar a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei. Què els fa diferents de la resta? El sentit de la responsabilitat individual. Si la cagues, ho assumeixes.
Hi ha un agraïment especial a Horacio Sáenz Guerrero. L’Horacio va ser el mestre, un pare afectuós que et renya si cal; Paco Noy, atípic; Ibáñez Escofet, el consell de puta vella (“Val més un equip amb poca gent i motivada que molts efectius i dispersos”); Tapia, distinció afrancesada; Antich, un gran director amb poca mà esquerra; Carol, renaixentista, estima la vida.
Quaranta mil pessetes al mes, nòvia formal... i l’envien a l’enterrament de Paquirri. No hi ha cap tema petit. El pecat del periodista és la supèrbia.
Què enyora de l’antiga redacció, amb bar i capellà? El pare Piquer ens va casar, sí. I enyoro el fum, el soroll, els crits, aquells personatges singulars, defectuosos... però tan grans!
Qui l’ha impressionat? La mare Teresa de Calcuta, el rei Joan Carles plorant al mausoleu de Hassan II, el Bill Clinton divertit... El millor material per a un periodista te’l dona la gent imperfecta.
“El periodisme no és una feina ni un sacerdoci”. Es un verí? És una droga, una addicció, i gràcies al periodisme he visitat més de 50 països i he tingut una bona vida.
És el malson de feministes i independentistes. El de les columnes és vostè o un paper impostat? Vaig sortir de l’armari de la contradicció. Sé que algun cop m’he passat però, en llenguatge taurí, el repte de les columnes era “porta gran o infermeria”. Crec que reflecteixo el sentiment d’un sector masculí.
Com aconsegueix que l’enemic
li reconegui autoritat moral? La gent respecta qui va de cara. No ho sé, potser noblesa aragonesa, cosa dels meus avis...
Manté que no tenir aspecte de periodista tirat li ha permès camuflar-se. Encara em veig a Tiananmen amb roba de Zegna. Amb vestit ets menys sospitós.
Exclusiva mundial sobre Lhasa. El seu orgasme periodístic més gran? Sí, providencial. O descobrir l’hospital de Barcelona on agonitzava Omar Bongo. Quina adrenalina!
“Els anys de París van ser collonuts. No recordo res, però no els oblidaré mai”. A París respecten la premsa i la conviden a festes a l’Elisi.
Quan va passar por de debò? A Kuwait, un tiroteig, cotxe marxa enrere i un camió militar d’on baixen dos soldats nerviosos. I tu allà, a terra, encanonat.
“Vals el que val la teva última crònica”. Voldria que fos taurina? M’agradaria. És una altra de les meves trinxeres. El periodisme no desapareixerà. Un diari no és una ONG i al final el lector entendrà que cal pagar per la qualitat.
I que posin al funeral la sintonia dels butlletins de la BBC. I tant. La banda sonora dels meus millors anys! Que em posin això i un espai de silenci...
COLUMNES POLÈMIQUES “El repte era ‘porta gran o infermeria’, i reflecteixo el sentiment d’un sector masculí”