La tortura que no para

La tempestuosa relació de Leo Messi amb el Mundial va tenir ahir un nou capítol, i no serà l’últim que s’escrigui perquè així ho exigeix la narrativa del geni argentí. Hi havia alguna cosa a la seva cara, generalment impenetrable, però aquesta vegada amb un lleu rictus de desconfiança, que convidava a pensar en un error en el llançament del penal. El partit amb Islàndia venia tort per a l’Argentina –es va avançar amb un excel·lent gol d’Agüero i Sigurdsson va marcar l’empat en una pèssima resposta defensiva d’Otamendi, Rojo i companyia– i era evident que el resultat final es decidiria amb el xut de Messi. Era tan natural que Messi s’encarregués del llançament com la possibilitat del fracàs. Fa temps que en marca molts menys dels que hauria de marcar i, sobretot, l’episodi corresponia al Mundial, un escenari que en el cas de Messi convida a l’angoixa. El va fallar.

N’hi va haver prou amb una hora perquè el relat mundialista de Messi comencés on el va deixar, en una relació que no té res a veure amb la seva còmoda i exitosa trajectòria al Barça, on les derrotes gairebé no pertorben els seus mèrits. Són molts més els que pensen que és el millor del món que no pas els opositors. És el Mundial en què cal explicar Messi d’una altra manera, en què és un geni que pateix, alterat per una competició que se li resisteix des del començament. El seu error –xut tou, a mitjana altura, fàcil per al porter– s’inclou en un procés que va començar al Mundial d’Alemanya, l’any 2006, i no se sap on ni quan s’acabarà.

Aquell Messi gairebé adolescent del 2006

Des del 2006, en aquest torneig, per a Messi, hi ha hagut més ombres que clarors

va arribar al Mundial torturat per una lesió muscular que li va impedir de jugar la final Barça-Arsenal a París. Als dubtes sobre el seu estat s’hi van afegir els del seleccionador argentí, Pekerman, que el va deixar a la banqueta als quarts de final contra Alemanya. L’Argentina va ser eliminada. Des d’aleshores hi ha hagut més ombres que clarors en un torneig que, tot i això, no ha variat el relat d’altres grans estrelles, des de Pelé fins a Zidane, passant per Beckenbauer i un llarg etcètera de figures.

Ni tan sols cal guanyar el Mundial per sentir-se salvat del dubte. Cristiano Ronaldo no l’ha guanyat mai i ningú no li demana que el guanyi, tot i que lliura per lliura no hi ha ni un gram de diferència futbolística entre la selecció de Portugal i l’Argentina. Tampoc no s’ha distingit mai pel seu rendiment als Mundials i fins i tot es pot dir que Portugal va guanyar la final de l’Eurocopa sense Cristiano, lesionat al primer temps. Per les raons que siguin, els Mundials no han modificat mai la seva narrativa futbolística. Al revés, els tres gols a Espanya accentuen la seva aura i ja funcionen com un altre dolorós capítol –menys greu en tot cas que l’eterna comparació amb Maradona– en la relació de Messi amb els Mundials.