La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un Govern amb Costas i Vegara i la tercera via
L’equip econòmic del Govern de Pedro Sánchez no incorpora cap català a les seves moltes carteres de l’àmbit econòmic. Sembla que el president del Govern hauria decidit continuar amb la pràctica que ha regit ininterrompudament tots els governs espanyols des dels temps d’Adolfo Suárez: cap català ha ocupat la cartera d’Economia o Hisenda. Però en realitat, no va ser aquesta la intenció de Sánchez. Va oferir la cartera d’Economia a David Vegara, exsecretari d’Estat d’Economia (2004-2009) amb Pedro Solbes en l’anterior govern del PSOE i, sorpresa, la d’Indústria, Energia, Comerç i Turisme a Anton Costas, un català d’adopció i expresident del Cercle d’Economia, segons han assegurat fonts informades sobre els fets.
Tots dos van acabar donant carbassa als diversos intents de Sánchez, des del diumenge 3 de juny, l’endemà de prometre el càrrec. Però si haguessin acceptat, per primera vegada el gruix de la política econòmica hauria quedat en l’òrbita d’economistes catalans.
En el passat, els socialistes van desenvolupar una certa tendència a encomanar-los la cartera d’Indústria, un determinisme economicista que semblava atribuir-los una especialització circumscrita a aquest sector. Etiqueta exagerada, per més que l’elevat pes de la indústria a Catalunya i d’aquesta en el conjunt d’Espanya sigui un factor que singularitza la seva economia.
Els antecessors socialistes de Sánchez, Felipe González (19821996) i José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011), van obrir camí. El primer, més tímidament, va nomenar Joan Majó ministre d’Indústria per un breu lapse de temps, poc més d’un any entre el 1985 i el 1986, i posteriorment va incorporar un català en una cartera rellevant de l’equip econòmic –Josep Borrell, com a ministre d’Obres Públiques, del 1991 al 1996– però sempre lluny del nucli dur de decisió de la política governamental en aquest àmbit. Miguel Boyer, Carlos Solchaga, durant gairebé nou anys, i al final, Pedro Solbes, van ser els que van marcar la pauta. Els catalans de Felipe sempre van ser del PSC.
Zapatero va considerar Indústria un àmbit català, però només durant la seva primera legislatura, senyal que potser va acabar canviant la idea inicial que associava la cartera amb aquest àmbit geogràfic. Entre el 2004 i el 2008, José Montilla, primer, i Joan Clos, després, tots dos també dirigents del PSC, van assumir aquesta responsabilitat. En la segona legislatura, l’elegit va ser Miquel Sebastián, economista de confiança del president.
Entre els dos socialistes, José María Aznar (1996-2004) va confiar el Ministeri d’Indústria a Josep Piqué, que el va dirigir tota la primera legislatura, fins al 2000, quan va cedir el testimoni a Anna Birulés, com a titular de Ciència i Tecnologia, i el 2002 va reprendre ell mateix aquesta cartera fins al 2003, quan va desembarcar amb poc èxit en la política catalana al capdavant del PPC.
En aquest cas, tot i això, el moviment era diferent del dels socialistes. La presència de la dreta espanyola a Catalunya ja era marginal i la incorporació de Piqué comportava una oferta d’acord a la dreta política i econòmica catalana. El líder del PP va optar per cooptar membres significats de la burgesia catalana amb discreta aroma nacionalista, i no militants del seu partit, en un intent d’atreure el món econòmic cap a les seves posicions i buscar aliances més sòlides. Piqué era president del Cercle d’Economia en el moment de rebre la proposta d’Aznar i una dècada abans havia format equip amb Birulés quan aquest va ser director general d’Indústria en el Govern de Jordi Pujol. En la segona legislatura, l’aproximació a la dreta catalana es va diluir. Piqué es va afiliar al PP i la majoria absoluta d’Aznar va donar pas a una ofensiva ferotge, seminal de la crisi actual.
Ara, Sánchez ha intentat combinar les dues vies. La de la proximitat política, amb Vegara. Un home del PSC, va ser número tres en la candidatura del PSC a Barcelona en les eleccions de març del 2008. Comparteix trets del perfil professional de Nadia Calviño, titular d’Economia, com la destinació en institucions europees. Curiosament, la dona de Vegara, Carmen Balsa, serà la directora de gabinet de la nova ministra.
En el cas de la proposta per a Indústria, Energia, Comerç i Turisme, replica el model d’acostament socioeconòmic de l’Aznar de la primera legislatura. Costas, expresident del Cercle d’Economia, ha inspirat durant els últims anys els posicionaments més polítics d’aquest fòrum econòmic que representa els consensos d’amplis sectors de l’empresariat i la burgesia barcelonina. La línia és coneguda: diàleg, necessitat d’ofertes ambicioses des de Madrid en la línia de més autonomia política i fiscal i, finalment, consulta acordada entre l’Estat i Catalunya. Es tracta de la formulació més detallada de la burgesia catalana sobre la seva proposta de tercera via i que tant en les legislatures de Rajoy com en les últimes a Catalunya ha mancat de representació política. En les jornades de Sitges, Costas va protagonitzar intensos debats sobre Catalunya, amb repreguntes incisives, amb els presidents de la Generalitat, Artur Mas primer i Carles Puigdemont, més tard. Especialment, amb Mariano Rajoy, de qui va posar en evidència el “quietisme”.
És raonable pensar que Sánchez concebés la seva oferta a Costas com una picada d’ullet a aquella burgesia partidària de redefinir les relacions amb l’Estat en termes més garantistes per a Catalunya, però lluny de l’independentisme, i molt atenta a les polítiques econòmiques dels governs de la capital. Opció majoritària, tot i que no unànime, entre l’empresariat. El nomenament de Costas és el màxim de prop que ha estat, els últims anys, aquest sector de recuperar alguna palanca política. Per a Sánchez, respon a la necessitat de sumar, molt, vista la seva marcada minoria parlamentària. Moviment, de moment, sense concreció.
Sánchez va oferir a l’expresident del Cercle la cartera d’Indústria, Energia, Comerç i Turisme