“Qualsevol grupet és millor que els Stones”

Vostè, què és? Gallec, francès... o què? La meva mare és basca de Bilbao, i va créixer a Algèria. El meu pare és gallec de Villalba, i va emigrar a França després de la Guerra Civil. I a mi em van parir en un barri de París, així que... no ho sé. Què soc?

El que hagi heretat dels seus pares. Doncs de la meva mare, la tossuderia. I del meu pare, la morriña, aquella tristesa.

Tenia de vostè una imatge alegre... Ja, és la malegria .La malegria és la rialla que brolla de la tristesa. D’això en saben molt al tercer món!

Què hi ha après, allà? Dels moros, la netedat: a treure’t les sabates en una casa, a rentar-te les mans i el cul... Europa és molt porca.

Li té mania a Europa? Europa s’equivoca tancant fronteres. Això és una bomba de rellotgeria: produeix odi al tercer món, cada vegada més jove i amb menys a perdre...

I a Sud-amèrica, què hi ha vist? És el món del futur, barrejat, creatiu. A França fa trenta anys que hi ha barreja de races, però a Sud-amèrica en fa 500! De barrejar en surten coses boniques, en el físic, en la música...

Tant moure’s... No troba a faltar unes arrels? Jo no: soc un rodamon. En cada lloc em sento del lloc. Però faig costat a qui defensa les seves arrels, però mai fronteres ni duanes!

Per què és un rodamon? No puc estar més de quinze dies seguits en una ciutat. Em fa molta por la rutina. Per això em bellugo. I per això es va acabar el grup Mano Negra, que era sempre el mateix: assajar, gravar, assajar, actuar. Ja no ho trobava divertit.

I, ara, es diverteix? Ara em poso a gravar quan em ve de gust, i que surti el que surti. Vull fer com els músics populars de qualsevol lloc, que toquen quan els ve de gust de debò, i sense assajos. Tenen prou confiança en el seu art.

Defineixi’m la seva música. No sé què faig. A mi em porta l’atzar agafat pel clatell.

Però bé cal vendre discos... Cal aconseguir les peles que et permetin fer la següent bogeria. Fins ara, he tingut sort en això.

I això que, de vegades, li agafa per tornar diners de les entrades dels concerts.

Això va ser una vegada a Vic. Els organitzadors cobraven 1.000 peles, i nosaltres vam considerar que el nostre espectacle no en valia més de 600.

Li sembla que els concerts solen ser més cars del que toca? Com el futbol, tot això s’ha disparat, sí. I, per mi, la feina d’un artista no és més valuosa que la d’un forner, que no guanya tants diners.

Els Rolling Stones: 7.000 pessetes. No les pagaria mai. L’espectacle que fan no les val. Qualsevol grupet de barri toca millor que els Rolling Stones! Suposo que s’està pagant el seu historial.

Amb quines músiques es va formar? Doncs amb els grups d’aquí, quan venia a estiuejar de petit a Galícia: la patxanga, i Un rayo

de sol... i tot això. I, a França, amb Jacques Dutronc.

A quin músic admira més? A Bob Marley. Marley és respectat a tots els barris del món. Va denunciar moltíssimes coses, i amb dolçor.

I què vol denunciar vostè amb el seu últim disc, Clandestino? Explico històries que he vist pel món... Tots molt contents amb la caiguda del Mur, però... i l’Estret? I Tijuana? Hi ha gent que no pot anar on vol perquè li falta un paper!

Què cal fer? El primer, ajudar-los als seus països. Soc membre d’Attack, associació que demana (amb James Tobin, premi Nobel d’Economia) un impost del 0,1% sobre les transaccions de borsa. Amb només aquests diners es podria pal·liar la pobresa del tercer món!

La música és cosa de pobres? El dolor, sí. Però no és de pobres el 90% del que sona a les ràdios!

Sé que li agrada el futbol: no ens distreu el futbol dels problemes greus? Alguna cosa hi ha: a França ara hi comença a haver més futbol a la televisió perquè l’economia va pitjor. Jo crec a que França es calarà foc: hi haurà guerra civil d’aquí cinc anys a causa de l’atur.

Jo Ostres no veig res amb que la millori. seva malegria...! Des dels anys seixanta cap aquí, tot ha anat a pitjor, a pitjor. La tecnologia va a tota llet, però no avancem igual en les relacions humanes.

Imagini’s que el nomenen ministre d’Educació. Què proposaria? Més esport, més exercici físic. Funciona millor el coco si et sents físicament bé.

Acabo: quan posarà seny... M’agradaria molt... però encara busco el meu lloc al món.

...i tindrà fills?

En tindré... però quan sigui savi.

I com s’arriba a ser savi? Cal viatjar i aprendre molt. Això és difícil tenint fills. Tenir un fill és el més bonic que hi pot haver en la vida! I quan el tingui, m’hi abocaré. Pero, abans... trotaré una mica.

Tinc 37 anys. Vaig néixer a París, però de petit estiuejava a Galícia, la terra natal del meu pare. Soc un provocador de vocacions. Estic solter i sense fills. El meu talismà són uns daus que em va regalar un nigerià que era a la presó de la Santé de París. Política? Perdut al segle! Projectes? Passaré aquest estiu per Sud-amèrica. I publico Clandestino, que és el meu últim disc, i el primer sense el grup Mano Negra.

XOAN SOLER