La Vanguardia (Català-1ª edició)
Duque guanya les presidencials de Colòmbia, segons els sondejos
L’exguerriller Petro falla en l’intent que l’esquerra arribi finalment al poder
Iván Duque, advocat i exsenador dretà de 41 anys del partit uribista Centre Democràtic (CD), serà el pròxim president de Colòmbia si no s’equivoquen les enquestes prèvies als comicis d’ahir, que li atorgaven un avantatge d’entre 13 i 20 punts sobre l’exalcalde esquerrà de Bogotà, Gustavo Petro del moviment Colòmbia Humana. A primera hora de la nit, tot i això, els resultats oficials encara no s’havien fet públics.
Tot i que alguns analistes estimen que al final la distància entre ells serà més estreta, si es confirmessin els pronòstics Duque acabaria amb el somni de Petro, exguerriller de l’M-19, de portar l’esquerra al poder per primera vegada en la història de Colòmbia, únic país sud-americà que no ha estat governat mai per una força progressista. La victòria de Duque també suposaria la tornada indirecta al poder de l’expresident Álvaro Uribe (2002-2010), malgrat que el virtual guanyador va insistir durant la campanya que el seu “serà el govern d’Iván Duque”, com va dir en entrevista amb La Vanguardia abans de la primera volta del 27 de maig, que va vèncer amb el 39% dels vots, seguit de Petro, amb el 25%. No obstant això, en aquella ocasió va afirmar que espera comptar amb el suport d’Uribe “per tirar endavant l’agenda de reformes que necessita Colòmbia”.
En aquest sentit, serà difícil que Duque pugui desmarcar-se d’Uribe com va fer després de guanyar les eleccions del 2010 l’actual president Juan Manuel Santos, que va ser ministre de Defensa de l’exmandatari abans de convertir-se també en el seu delfí. Per tirar endavant els seus projectes de llei, Duque necessita la força d’Uribe, senador més votat de la història en les legislatives de març i líder parlamentari de CD, la formació més nombrosa del Congrés. Tanmateix, i malgrat l’enfrontament personal entre Uribe i Santos, la presidència de Duque no significaria un canvi del model econòapunten, mic liberal, a diferència del que propugnava Petro, un candidat anti-establishment titllat de “castrochavista” per la dreta, malgrat que va criticar obertament el president veneçolà, Nicolás Maduro.
En canvi, el triomf de Duque obriria un escenari desconegut perquè la seva principal promesa de campanya ha estat la polèmica revisió dels acords de pau amb les FARC. Duque ha reiterat aquests dies el mateix que en l’entrevista esmentada: “No he dit mai que calgui destruir els acords, el que cal fer són unes modificacions perquè la pau no sigui una política del Govern, sinó una política d’Estat duradora i creïble”. Tot i això, aquestes “modificacions” entre altres coses, que els excomandants guerrillers, ara líders polítics amb poca influència, acabin complint dures penes de presó.
La campanya ha estat un reflex de la polarització entre les disparitats dels dos models socials i econòmics que propugnen Duque i Petro. Després de dipositar el seu vot, Uribe no va perdre ahir l’oportunitat de llançar un últim dard contra Petro, identificant-lo una vegada més amb el chavisme. “He votat per ells (Duque i la seva candidata a vicepresidenta, Marta Lucía Ramírez) perquè són garantia de creixement amb inclusió social, són garantia perquè Colòmbia no caigui en el destructiu socialisme”.
Per la seva part, Duque va aparcar la confrontació i al col·legi electoral, on va anar amb els seus tres fills, es va concentrar a enviar un missatge a les classes baixa i mitjana. “Volem un país emprenedor, on hi hagi micro, petites i mitjanes empreses que generin ocupació de qualitat, que permeti derrotar la pobresa i expandir la classe mitjana”, va indicar.
Petro li va replicar postulant-se com l’únic canvi real, “un canvi que en el fons desitgen tots els colombians; no crec que n’hi hagi un de sol que cregui que tot està bé”, va dir després de votar.
El president Santos va qualificar aquestes eleccions de “transcendentals” després de la dissolució de la guerrilla de les FARC i que el país es transformava per bé. El president va posar com a exemple que els colombians puguin decidir amb normalitat i sense l’amenaça de la violència entre dos models tan oposats.
El guanyador va dir que vol un país emprenedor, amb ocupació de qualitat que expandeixi la classe mitjana