La solidaritat ens farà solidaris

Ahir, el dia es va despertar amb sol lluent i solidari. Banyistes a la platja, immigrants als molls de València. “Costas las de Levante, playas las de Lloret”. Hem donat futur, vida i alegria a 630 persones. Ara, convindria aclarir-nos i fixar una política d’Estat sobre la immigració, no sigui que Espanya –i la resta de la UE– acabin sent com jo: uns dies dono almoina, d’altres la nego.

El Govern socialista ha actuat amb humanitat. No es podia abandonar persones que, havent apostat la vida a cara o creu, van tenir la sort de guanyar aigües d’Europa. Un final feliç. La notícia ideal per a la paella de diumenge. Messi va fallar un penal, els cunyats festegen les coques de Sant Joan i el telenotícies assegura que els nens africans –més de cent– estan bé, gràcies.

Quants immigrants moriran ara en ruta a València, carn breu a l’agost? No hi haurà càmeres, ni comunicats ni expectació. Morir en alta mar... deixes de lluitar contra els corrents i, exhaust, revises la teva vida o t’acomiades imaginant un pis amb pantalla de televisió gegant, un fill amb la samarreta de Neymar i una cervesa al sofà? Morir en alta mar, potser veient a la llunyania la silueta d’un creuer per la Mediterrània, amb excursions opcionals al Vesuvi. Jo no voldria morir en alta mar.

La immigració és el mirall de les nostres contradiccions. Avui els donem la benvinguda, demà els mirarem de reüll i demà passat algú –potser amb un subsidi de 600 euros mensuals– es queixarà a la cua d’un ambulatori, aclarint abans que no és racista, i encara menys dels negres que somriuen i no roben xalets.

L’Estat no pot ser com nosaltres: avui et dono cinc euros, demà ni et miro. L’Estat, el nostre i els altres, és, per naturalesa, cínic, realista i una mica fill de la gran puta. Els estats europeus han de continuar evitant que salpin pasteres, bots i llanxes de les costes de l’Àfrica. Per raons humanitàries. Perquè les 630 vides salvades no provoquin la mort de 6.300, 63.000 o 630.000 persones durant els propers mesos.

La complexitat no és per a l’estiu. És urgent que la UE adopti una política comuna i deixi enrere aquesta cursa miserable de bons i dolents, tan propícia als xous mediàtics. La feblesa de Brussel·les és gran: massa fronts i pocs socis que mirin més enllà dels impulsos, els sondejos, els cops de solidaritat dominical.

Els estats africans van a la seva: perceben la debilitat, coneixen les contradiccions de la nostra solidaritat i es deslliuren –de passada– dels excedents humanitaris. Són estats fallits que no han seguit l’exemple exitós de l’Extrem Orient i deixen plomat el personal. Les elits són lamentables i ja va sent hora d’abandonar el paternalisme i d’exigir-los que deixin d’enviar cadàvers a Europa.

Menys oenagés i més diplomàcia.

Les elits africanes són lamentables: convé obligar-les a deixar d’enviar cadàvers a Europa