Vida de gos

Porta sushi a casa; el casc a un costat, la bossa a l’altre. Et saluda i no hi veus un home exhaust sinó una flama apagada, un sac de cendres. Gairebé no parla, intentes arrencar-li un somriure, està pansit; cobra acuradament, dona les gràcies, i en tancar la porta roman per un moment de la seva empremta una olor d’intempèrie, l’evidència d’una vida de gos. És un biker, un més que a cop d’aplicació de nom juvenil va amb bicicleta o moto a repartir menjar, tot ràpid, còmode, cool. Alguns aguanten silenciosos i submisos, d’altres han començat a colpejar la pesada cadena. Perquè no només cobren quatre euros i escaig disponibles 7x24 per arreplegar un sou bàsic, tampoc no tenen assegurança d’accidents o de salut. Fa uns dies es va dictar la primera sentència que condemnava una de les noves empreses amb app, Deliveroo, i reconeixia que el demandant, el motorista Víctor Sánchez, era obligat a exercir de fals autònom. Tots en coneixem uns quants al nostre voltant des que externalitzar es va convertir en la paraula màgica de la remuntada. Els morts de gana no tenen on triar. Treballadores domèstiques sense contracte i sense dies festius, becaris explotats que produeixen més que els sèniors, repartidors de propaganda de carrer que no aconsegueixen dissimular la seva humiliació formen un retrat de la precarietat sistèmica. Afloren les veus de col·lectius fins ara invisibles com les kellys –cambreres de pis que no arriben a cobrar un euro a l’hora i pateixen penalitats diverses– o les aparadores de calçat d’Elx, aquelles dones sacrificades fins a l’extenuació sense les quals no s’acabaria a temps una producció de sabates de luxe. Treballen a casa seva, els lliuren el material sense instruccions, inhalen i toquen una cola adhesiva i altament tòxica per enganxar llaços, ornaments o plantilles, es posen malaltes, es fan velles, i malgrat el fet que es mantenen tota la vida vinculades a les empreses que les subcontractaven, no tenen dret a res. “40 anys treballats”, però només “sis de cotitzats”, es llegia a moltes de les seves pancartes el Primer de Maig passat.

Economistes i sociòlegs adverteixen que les empreses es convertiran en plataformes de treball, externalitzant cada vegada més funcions. Qualsevol jove sap que no n’hi ha prou amb un bon CV: està condemnat a haver d’inventar-se la seva pròpia feina, encertar amb el focus de la demanda i subsistir. Perquè hi ha una cara B de l’anomenada economia col·laborativa, que des dels anys de la crisi floreix, impulsada per les seves promeses de flexibilitat i dinamisme (aquest model representa ja un 1,4% del PIB espanyol). El seu fonament consisteix a fer d’intermediaris digitals que creïn xarxes i puguin oferir preus molt competitius atesa la reducció de costos. Només necessiten una implicació constant dels seus usuaris per continuar generant negoci, i una remesa d’esclaus. És l’última mutació del capitalisme. No han inventat la precarietat, però han elevat la seva supèrbia en un missatge breu, de capatàs: “Ho agafes o ho deixes”.

Qualsevol jove sap que no n’hi ha prou amb un bon CV: està condemnat a haver d’inventar-se la seva feina