Fraternitat clarobscura

Vaig passar a Roma la setmana del canvi de govern. Grans novetats aquí i allà. Mentre el gir de la truita espanyola era sorprenent, veloç i precari, a Itàlia es va cuinar un pacte de govern que, si bé associa partits antagònics, era previsible, perquè respon a la irritació de les classes mitjanes italianes. “Vaffanculo!”, va ser el primer eslògan dels grillini: “A prendre pel sac!”.

La política espanyola (la catalana inclosa) respon a una tradició dualista i de trinxera: bons o dolents, franquistes o antifranquistes, espanyols o catalans, honestos o deshonestos, nosaltres o ells. Malgrat el dualisme que enfronta l’esquerra excomunista i estatalitzant amb el liberalisme del fai da te que encarnava Berlusconi, a Itàlia tot és més imprecís. El camp de batalla no és mai clar. Per començar, Roma té el contrapès indiscutit de Milà, sense oblidar la xarxa de ciutats singularíssimes que dispersen el poder i diversifiquen els interessos: de Nàpols a Torí, passant per Gènova, Palerm, Bolonya e così via. Aquella varietat urbana implica una coloració molt matisada del que són, pensen, fan o deixen de fer els italians. La fractura econòmica nord-sud sembla enorme (“Roma ladrona”, van començar dient els de la Lega), però el conflicte s’expressa amb una naturalitat i una franquesa molt allunyades del tremendisme espanyol.

L’Església sintetitza l’ambigüitat italiana: cohesiona el conservadorisme mentre inspira el radicalisme innovador. Ara es veu amb els migrants: Matteo Salvini va jurar el càrrec sobre els evangelis, però el més crític amb la indiferència davant les tragèdies al Mediterrani és el pontífex: “Vergogna!”, va exclamar Bergoglio a Lampedusa.

L’ambigüitat italiana ha cristal·litzat en un govern que porta accents antisistema i alhora radicalment conservadors. Amb un president del consiglio àton, i un líder de 5 Estrelles inconsistent, el lideratge és de Matteo Salvini. Un tipus amb personalitat. Contundent, fred, ràpid. Es va iniciar en un grup milanès d’estil cupaire, va desembocar a la Lega qüestionant la unitat italiana, i ara s’està convertint en el nou líder de la dreta proteccionista i nacionalista... de tot Itàlia! Se’l compara amb Le Pen o amb Trump, però té molt més bagatge ideològic i intel·ligència estratègica que aquestes dues icones de la nova dreta mundial. Li he vist guanyar debats televisius contra intel·lectuals del nivell d’Umberto Galimberti. No és el dretà sense cor que s’ha descrit a Espanya com si aquí no haguéssim conviscut durant anys, per acció o omissió, amb les ganivetes de Ceuta i Melilla.

La seva decisió de negar-se a acceptar els 629 migrants de l’Aquarius repugna. És veritat el que diu Juliana: les televisions de Berlusconi han estat posant durant anys el tema de la immigració al centre de la vida italiana. Però no es pot oblidar que Itàlia s’ha trobat sola davant les costes de Líbia. Quan era governada per Sarkozy, la França moralista de Macron va desballestar aquell país amb un atac contra Gaddafi, aplaudit per l’opinió europea benpensant, que va desembocar en un caos, les principals víctimes del qual són els migrants que hi arriben procedents de tot l’Àfrica (molts d’ells martiritzats o esclavitzats per tribus i màfies líbies).

La globalització humana que defensen la dreta liberal, els cristians progressistes i l’esquerra convencional perjudica la part més feble de les poblacions autòctones europees: abaixa el preu del seu treball, puja el preu dels seus pisos, els obliga a compartir els exigus ajuts socials. Hi ha dues maneres d’enfocar no ja la tragèdia dels migrants, sinó l’explosió demogràfica africana. Una és retòrica: aquest seria el perill del generós gest valencià. L’altra obliga a fer política d’estat: cal compensar la part de la

població més feble pel seu esforç d’acollida. Fins ara, la fraternitat moralista ha obligat només els més febles a ser solidaris. D’això ja se’n va adonar fa 40 anys el pare Le Pen a Marsella; i molts obrers van passar del comunisme a l’extrema dreta. El proteccionisme de Salvini és egoista (també tàctic: obliga la UE a moure fitxa). Però cal afinar bé la crítica. El bé i la teatralització del bé són coses molt diferents.

Dit això, a la Roma turística sembla que només hi treballin immigrants. Se’ls veu a totes les pizzeries, hotels i trattories, o venent roses i joguines pel carrer. Un filipí i un romanès del meu hotel estaven desperts de dia i de nit. Carregaven maletes, servien esmorzars, netejaven habitacions. Un vespre, passejant per Via dell’Archetto, vaig veure que, al noi africà que tenia al davant, li queia la motxilla. Vaig estirar la mà per posar-li bé el tirant caigut i, com si l’hagués tocat amb fil elèctric, el noi, abandonant la motxilla, va arrencar a córrer. El vaig cridar. Va tornar a buscar la motxilla tremolant. Em vaig treure 10 euros i els hi vaig donar. Mentre ell es perdia pels carrers de Roma, cada any més bruts, però tan bonics com sempre, em vaig veure en el vidre d’un bar: un turista envellit i benpensant. Que n’és de fàcil, i barata, la fraternitat retòrica d’Occident!

Fins ara, la fraternitat moralista ha obligat només els més febles a ser solidaris